Ànima

Ànima

És anima-2el dia de Nadal. A la terrassa hi toca el sol i fa bona hora. Mentre el pollastre farcit es cou al forn, aprofito per sortir-hi i començar la lectura d’una novel·la que m’han recomanat: Ànima, de Wajdi Mouawad.

La portada m’inquieta. Hi veig un tòtem indi (potser sioux o cherokee), un home i un gos. Són figures fosques, desdibuixades, que fan presagiar que la història també serà obscura i trista.

Començo la lectura i, quan encara no fa ni un quart que m’hi he posat, ja rebo el primer cop de puny a l’estómac. Desconec encara que aquest només és el primer de molts cops de puny i bufetades amb la mà estesa.  “Avui és Nadal,” penso, “vols dir que és el dia ideal per estar llegint aquesta novel·la?”. Però ja és massa tard: Ànima m’ha atrapat.

La història parteix del fet que en Wahhch troba a casa la seva dona brutalment assassinada i, com que la policia no sembla tenir gaire interès ni pressa per trobar el culpable, decideix buscar-lo pel seu compte. Les pistes el porten a una reserva índia, des d’on comença
rà un periple perseguint l’assassí, alhora que també el durà a descobrir qui és ell realment i quin fet del seu passat l’empeny a actuar com ho fa.

Pocs dies després d’aquest dia de Nadal d’inici de la lectura, arriba l’atemptat a la publicació francesa Charlie Hebdo. Coincideix que a Ànima els personatges m’expliquen el procés d’assimilació dels indis del Canadà. Em fa la sensació que el personatge en parla amb odi, sentiment que també deuen tenir els autors de la matança a França, persones que, tot i compartir terra de naixement amb les seves víctimes, són capaços de l’aniquiliació per motius identitaris.
Totem Eagle clip art

A mesura que el text avança, la ferida interna d’en Wahhch es fa cada vegada més fonda  i és més palpable la cruesa de la violència, tant en els animals, com en les persones, i l’autor demostra que l’home pot ser el més salvatge de tots. Com deia el filòsof anglès Thomas Hobbes, “l’home és un llop per a l’home”. Aquesta bestialitat m’ha temptat a deixar en algun moment la lectura, perquè la visualització del que llegia em removia per dins i em feria. Que unes paraules puguin generar aquest sentiment, són una prova que la lectura, en el fons, val la pena. I que, malgrat que hagi passat força temps, encara la recordis, també.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Llibreter 2014.

 

Què és el més democràtic?

“Les biblioteques són les institucions més democràtiques, perquè no et diuen ni què, ni com ni quan llegir”.

photo credit: Phil Bradley via photopin cc

photo credit: Phil Bradley via photopin cc

true_exact_map

Victus

victus-3-ed-9788496735729

Entro a la biblioteca i el veig allà, com a obra destacada, en una tauleta a banda. Me’l miro, de lluny. “És molt gruixut i incòmode per traginar-lo amunt i avall diàriament”, penso. I demano si en tenen una edició de butxaca, però no: ni la tenen ni la tindran perquè ja ha passat el boom de llegir-lo i amb aquest exemplar ja fan. O això em diu la bibliotecària.

Penso: “Agafa’l, dona, si no t’agrada sempre el pots tornar i no t’haurà costat ni un duro. Total, ben mirat, tampoc no tenies la intenció de comprar-lo, perquè rara com ets, intentes evitar aquests superèxits”. I me l’enduc a casa i començo a fullejar-lo, com amb desgana; però m’hi enganxo.

La història del Martí Zuviria em trasllada al segle XVIII, i m’ensenya com es feia la guerra en aquella època (quantes diferències amb les guerres d’avui en dia, però igualment sagnants), què era l’honor i la lleialtat (ens en queda avui, d’això?) i quines eren les estratègies bèl·liques, especialment basades en l’enginyeria. I, per descomptat, ens posa en la pell de personatges històrics com ara Antonio de Villaroel, Rafael Casanova o el duc de Berwick, però també en la de molts herois anònims, com ara els ciutadans de Barcelona. Igualment em confirma el que ja sabia: que els de baix des de sempre són els que pateixen mentre que els de dalt només es miren el melic i procuren sortir beneficiats de qualsevol situació.

A més, Sánchez Piñol té l’habilitat d’explicar-ho tot detalladament, però sense fer-se pesat pel que fa a les qüestions bèl·liques, i amb un gran sentit de l’humor, que sovint es converteix en sarcasme. En aquest sentit és imperdible el resum inicial que fa sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i com s’arriba a la Guerra de Successió. Llegint-ne l’explicació, un s’adona que les coses, tres-cents anys després, no han canviat gaire (tal vegada per això es va cancel·lar la presentació de Victus a Utrecht?).

Si encara no ho heu fet, i voleu entendre de què va tot això del Tricentenari, us el recomano. A més, si un cop llegit visiteu el jaciment d’El Born, en tindreu una perspectiva força completa.

També en parlen:

Tot és una mentida  |  El placer de la lectura  | La novela antihistórica  |  Llibres per llegir

 

Enllaços relacionats:

El cas dels catalans  |  El Born Centre Cultural

photo credit: caterina.appia via photopin <a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.0

L’altra

 

laltra_marta-rojals_libro-OMAC364

Al tren, al metro, a l’autobús, a la parada del bus i al sofà; fins i tot al bany. Al matí i al vespre, mentre dinava o abans d’anar a dormir. Tots aquests moments els he compartit amb L’altra, la segona noveŀla de la Marta Rojals. I ha estat tot un plaer.

He de confessar que tenia un cert recel en començar-ne la lectura. Pensava que tal vegada em decebria, ja que després de l’èxit de Primavera,estiu,etcètera temia que fos un text publicat a remolc de l’anterior, però sense el mateix ganxo. Vaig tenir el miratge d’aquesta idea en fer un cop d’ull a la contraportada: una dona que ronda els quaranta batalla per fer front a una crisi econòmica i de parella. Això sí, passava de situar la història de l’entorn rural a la ciutat, Barcelona. Davant de la temença, vaig decidir no comprar-me’l sinó que me’l van deixar; però, benvolguda autora, creu-me si et dic que n’he fet tanta propaganda que no hauràs notat la meva no-compra. I és que val la pena.

No n’explicaré gran cosa; només el que cregui imprescindible per animar-vos a llegir-lo. L’Anna i en Manel són una parella que viuen al barri de Gràcia, i que tenen pinta de ser  uns d’aquests modernets que estan tan en voga. Ella fa feinetes de disseny gràfic; ell és un periodista a l’atur. La seva relació ha estat sempre molt intensa, però alguna cosa farà trontollar aquesta solidesa. Hi tindran especialment a veure el Teo, un noi sord que és un veí de l’estudi,  i la germana del Manel, que se’ls instaŀla al pis una temporadeta. I quan ja et sembla que ja està tot dat i beneït, t’arriba el final, que és com un cop de puny a l’estómac, que et deixa una sensació amarga i de profunda tristesa.

Des del meu punt de vista, és una noveŀla sobre la memòria i l’oblit i l’oblit conscient, que no és altra cosa que memòria profunda. Em sembla una reflexió sobre qui som, sobre si vivim la vida que volem o oblidem per no voler ser qui som. Per plantejar-nos si, quan ens mirem al mirall, som de debò la imatge que ens retorna.

El que més m’ha convençut del llibre ha estat com està explicada la història. És una escriptura que sembla a raig, però que està estudiada al mil·límetre, escollint les paraules amb un bisturí perquè amb dues intervencions puguis imaginar-te els personatges i tenir, a petites dosis, les pistes per compondre’t la història lligant passat i present. I això ho fa lentament, potser perquè el dolor és massa insuportable i cal abocar-lo a poc a poc, com un degoteig de secrets que esquitxa, fins que al final mulla del tot.

Si la @marta_rojals continua escrivint així, li auguro molts èxits. Ah! I li prometo que, si la maleïda crisi m’ho permet, li compraré un exemplar de la pròxima novel·la. Tant me fa que només sàpiguen quin rostre té els de casa seva: un escriptor és el que escriu i no pas la cara que fa. Mentre segueixi escrivint, m’és igual si ho fa a dues o a quatre mans: les pròpies i les de l’ altra.

 

Altres punts de vista:

El que llegeixo  |  Diari Maresme  |  El núvol  |

Fotografia inicial: photo credit: caterina.appia via photopin

Sant Jordi