La decisió de Brandes

Ja fa alguns anys vaig llegir El silenci dels arbres, de l’Eduard Márquez, una novel·la no gaire extensa que em va deixar un bon record. Des d’aleshores tenia ganesde llegir-li algun altre text i, com ja acostuma a passar, l’oportunitat se’m va presentar un dia mentre buscava no sé quin altre llibre a la prestatgeria d’una biblioteca. “Aquesta és la meva: si m’he topat amb el llibre, senyal que és l’hora d’endinsar-m’hi.” Avui parlo, doncs, de La decisió de Brandes.
La novel·la, d’unes 120 pàgines, explica el repàs vital que fa un pintor instal·lat a París després d’haver fugit de l’Alemanya nazi i de saber que li queda poc temps de vida. Els records se li disparen quan un representant de Göring se li presenta a l’estudi i li demana un quadre de Cranach per a la col·lecció del dirigent alemany a canvi de tornar-li la seva obra confiscada.  Pels seus records hi passen la seva dona Alma, l’exdona, els pares, el seu fill Konrad i les duríssimes vivències a les trinxeres. I tot això amanit amb referències constants a l’art i a pintors de diverses èpoques (Cranach, Friedrich, Matisse, Raphael, Braque…).

Copio dos dels fragments que m’han fet pensar:

Curiosament, d’ençà que tinc els dies comptats, sento que m’he convertit en el recer dels absents; dels records, aïllats, arbitraris i imprecisos, dels qui m’han precedit. Records que desapareixeran amb mi, perquè l’Alma i jo no vam tenir fills. Ens hauria agradat, però era massa tard. Ara em tranquil·litzaria saber que alguna cosa de mi perdura en algú. Un tret físic, una forma de somriure o de moure les mans, una expressió. O la memòria de l’Alma. O la meva. O les històries del pare. Però sóc l’última baula d’una genealogia d’ombres. Després de mi, només hi haurà lloc per a l’oblit.

És per això que tenim fills? Perquè una part nostra perduri? Per no sentir-nos sols al final del camí? És per aquest fi “egoista”?

Ens va fer entendre que un bon mestre és només el trampolí i que, tard o d’hora, cal saltar sol. Sense por d’estavellar-se. El professor Kegel no ens sermonejava quan ens equivocàvem o quan no seguíem al peu de la lletra les seves instruccions. És més, quan ens veia desanimats perquè, fent la nostra, ens havíem ficat en un cul-de-sac, la resposta era sempre la mateixa: “No et queixis. Ja saps més del que sabies abans de començar: per on no has de tirar.”

Em sembla fantàstica la definició que fa del  que ha de ser un bon mestre. I trobo encara més genial que l’error es transformi en un camí d’aprenentatge. Malauradament, sovint ens oblidem que per encertar primer cal errar el camí.

En resum, La decisió de Brandes és una història de supervivència i dignitat que entronca amb la temàtica del Silenci dels arbres.

Més informació:  Lletra (UOC)  | De llibres TV3)  |  Vilaweb

Advertisements

Un pensament sobre “La decisió de Brandes

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s