Kafka a la platja

Un dia (no recordo exactament qui) em va recomanar i Kafka a la platja. I jo me’l vaig comprar, el vaig deixar aparcat al prestatge durant uns mesos i ara, finalment, l’he llegit. Però si us he de ser sincera, no sé gaire què he llegit, perquè em sembla una anada d’olla considerable que m’ha deixat una mica perplexa.
Haruki Murakami planteja la història de dos personatges, en Kafka Tamura i en Nakata, que a priori no tenen res a veure. L’un, un adolescent que fuig de casa amb el desig de fer-se més fort i allunyar-se del seu pare. L’altre, un vell que s’ha tornat analfabet però que ha adquirit  capacitats extraordinàries, com ara parlar amb gats o predir fenòmens estranys.
A mesura que avança la narració, l’autor deixa anar uns fils invisibles que teixeixen una història més complexa del que inicialment semblava i que, a poc a poc, faran convergir els dos personatges, sense que mai s’acabin trobant. Aquestes pistes, a més, tenen la virtut d’aparèixer quan la història sembla que decau i fan que t’hi mantinguis enganxada en lloc d’abandonar la lectura.
Però tot el que passa és certament surrealista. L’escriptor japonès juga (o almenys a mi és el que em sembla) amb la idea d’un món paral·lel a la realitat, a cavall entre el passat, el present i el futur, on qualsevol esdeveniment i personatge, per estrany que sigui, hi encaixa amb una certa naturalitat. Tal vegada per això en algun moment aquesta dualitat m’ha recordat l’Alícia i les seves aventures al País de les Meravelles.
Si hagués de dir quin és el tema de la novel·la, potser em decantaria per la recerca de la identitat individual, ja que tots els personatges busquen ser algú, busquen ser com eren, busquen trobar-se bé tal com són o busquen ser una persona nova. El que sí que m’ha quedat clar és que en Kafka Tamura s’enfronta al seu destí, a la seva maledicció, a les seves pors i als seus interrogants i troba les respostes en allò prohibit fins a acabar l’última etapa del seu viatge en un bosc que, com si li permetés culminar un ritual d’iniciació, li obre les portes a l’edat adulta.
En resum, un llibre complex i diferent que, gràcies a la barreja d’elements, pot agradar tant als amants de la ciència-ficció com als lectors de novel·les romàntiques i, fins i tot, als que prefereixen històries amb un punt d’erotisme. 
Acabo amb un fragment que m’ha fet pensar: “Assegut sota aquest cel brillant, em torna a assaltar una por intensa. El cor se m’accelera i em costa respirar. Tot i viure sota tots aquests estels, no m’havia fixat mai en la seva existència. No hi havia pensat mai. I no tan sols en els estels. Quantes coses hi ha al món en què no m’he fixat mai? Quantes coses que no conec? Em sento desesperadament impotent. Per molt lluny que me’n vagi mai no em podré escapar d’aquesta impotència.”
Si voleu llegir una cosa poc convencional, ja ho sabeu: Kafka us espera a la platja. I perquè us ambienteu si no l’heu llegit o el recordeu si ja ho heu fet, aquí teniu aquest vídeo:
Altres opinions:

Advertisements

6 pensaments sobre “Kafka a la platja

  1. Fa temps que el vull llegir. Murakami m'agrada molt, però tots els que he llegit no són tan surrealistes com aquest. Em fa una mica de mandra llençar-m'hi perquè penso que deu ser una lectura difícil que pot ser que m'agradi molt o gens.

  2. Lluna, jo era el segon Murakami que llegia. Primer vaig començar per "El meu amor Sputnik" i ja em va semblar una cosa un pèl estranya. Vaig tenir la sensació que no havia acabat d'entendre els personatges, però si mal no recordo no és tan surrealista com aquest. De tota manera, Murakami és un d'aquells autors que o t'encanta o el detestes. Potser caldrà que ho provis per descobrir-ho.

  3. "El meu amor Sputnik" és el més surrealista que he llegit. Els altres no ho eren i em van agradar més. Però ho hauré de probar a veure què passa.

  4. Hola! Jo també vaig descobrir el Murakami aquest estiu. Vaig llegir-ne el "De què parlo quan parlo de còrrer" (perquè el Murakami, a més de ser escriptor és també un gran corredor). És el llibre més "normal" que té, no hi ha ciència ficció ni coses semblants, en part és autobiogràfic. A mi em va agradar…Actualment n'estic llegint el de "Salze cec i la dona adormida". Són contes i també m'està agradant. Després provaré amb algn dels "fantàstics", tot i que crec no seran del meu gust…

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s