linh.ngan
Recordo un temps en què tot anava més a poc a poc. Les coses costaven més i duraven més. Ara tot és de nyigui-nyogui, provisional, tot s’inventa sense pensar-hi gaire i es munta sense instruccions. Et diuen que ho pots fer tot sol, però és mentida: sempre acabes reclamant ajuda. Perquè no tens la paciència de seguir els passos i esperar, de provar i d’equivocar-te per tornar-ho a intentar; perquè vols que tot sigui a la primera i no toleres l’error. Abans tot era diferent: no estàvem fets d’impaciència. I demà, com serà tot demà?
lanovamirandolina.wordpress.com 