Acabo la lectura de La dona que es va perdre i penso que no sé gaire què he llegit. No sé si ho he entès i penso que potser sí que he acabat essent una dona que es va perdre en la lectura de la novel·la. Per això, rebobino i rellegeixo la contraportada del llibre: “Una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta”. I potser sí que és tot això, però a mi m’ha semblat una barreja de la fantasia de Murakami (si ell parla de gats, la Marina Espasa fa parlar talps), amb una certa inspiració kafkiana (homes que es converteixen en talps i talps que es converteixen en homes), una bona dosi d’Alícia al País de les Meravelles (traspassar a una realitat paral·lela), un punt de sarcasme de Calders i, per què no, un pensament de la pel·lícula d’animació G-Force (on un talp malèfic planeja destruir la vida dels éssers humans perquè sempre s’ha sentit perseguit i menystingut per la humanitat).
Què, com us heu quedat? Certament, a mi m’ha sorprès aquesta barreja. El cas és que amb tots aquests ingredients Marina Espasa explica la història de l’Alícia, una arquitecta que s’enamora d’un topògraf d’ulleres de pasta que resulta no ser del tot humà. Aquest amor sobtat la porta a submergir-se en els túnels dels talps i a reincorporar-se a la “vida normal” (per cert, què vol dir la vida normal?) sense saber si ho ha somniat o si ho ha viscut en realitat.
Em fa gràcia que, un dels trets identificatius dels talps invasors que es camuflen entre els humans siguin les ulleres de pasta. De fet, no sé si em fa més gràcia que un animal pràcticament cec com ell porti ulleres o que d’aquí es pugui interpretar que els d’ulleres de pasta són com una plaga (i que consti que jo en duc, d’ulleres de pasta!).
D’altra banda, coincideixo amb Viu i llegeix en el fet que la protagonista, a banda de tenir punts en comú amb l’Alícia de Carroll, també té un regust d’Èlia de Primavera, estiu, etcètera; sobretot, cap al final del llibre.
En general, és un llibre que ha rebut bones crítiques, però no puc dir que m’hagi entusiasmat. Reconec que no m’esperava tant de surrealisme i que he hagut de fer un esforç per acabar-lo. Ara bé, he après moltes coses sobre els talps, ja que he buscat diverses informacions i imatges per poder-me’ls imaginar millor. Conclusió: són inquietants.
També en parlen:
Núvol | Nosaltres llegim | El fil d’Ariadna | Llibres, i punt! | Males herbes
lanovamirandolina.wordpress.com 
No l’he llegit i no puc opinar. No el tinc a la llista i crec que de moment no el tindré. És la primera ressenya que llegeixo on el llibre no ha convençut, i jo, que no l’he llegit, ja estava mig convençuda en no convençuda del tot. L’excés de surrealisme no em convenç i l’excés de bones crítiques, tampoc.
Ostres, i n’has llegides gaires de crítiques? A veure si ara aniré contracorrent, jo! Però no sempre es pot encertar de ple en la lectura que es tria.
El surrealisme pot estar molt bé, tot i que sembla una lectura rareta. No sé si llegiré la novel·la, però gràcies per la ressenya, ha estat molt aclaridora.
Gràcies per això de ressenya aclaridora, tot i que no sé si t’ha aclarit que val la pena o no llegir-la. De tota manera, no és una novel·la gaire llarga i pots provar a veure si en les primeres pàgines la dosi de surrealisme és excessiva o no per a tu.
A mi m’ha convençut encara menys. Aquí us deixo l’enllaç de la meva ressenya per si us interessa. En aquest país tenim una tendència malaltissa a magnificar segons què. No ho entenc ni ho entendré mai.
http://elfilariadna.blogspot.com.es/
Gràcies, Anna Maria. Després de llegir el teu comentari, t’he de dir que has explicat millor que jo el que penso del llibre. Afegiré l’enllaç a teva ressenya a l’entrada i, òbviament, t’afegiré a la llista de blocs preferits.