El nen perdut que sabia el que volia

Aher Arop Bol segurament no us diu res. No sabeu si és un nom o en són tres. Si és de persona o de cosa. Ni tan sols sospiteu de quina llengua són aquests mots. Tranquils. Fins fa poc jo també ho desconeixia tot, però us asseguro que si llegiu El nen perdut que sabia el que volia no podreu oblidar-vos-en. I és que Aher Arop Bol és el nom de l’autor i protagonista del llibre autobiogràfic que explica les vivències de l’Aher, un noi sud-sudanès, que ha de fugir del país als anys vuitanta per culpa de la guerra civil.

Les vivències comencen l’any 1987, en un camp de refugiats d’Etiòpia al qual l’Aher i el seu oncle han fugit. Amb només 3 anys, ha perdut el rastre dels pares i aviat perdrà el rastre del seu oncle i s’haurà d’espavilar per, simplement, sobreviure. El periple acaba l’any 2002, quan té 19 anys, a Sud-Àfrica. En aquests 16 anys, l’Aher ha recorregut mig continent i s’ha vist abocat a superar dificultats que semblen impossibles, però ell és fort (o se n’ha hagut de fer), intel·ligent i generós i, malgrat tot, sembla que té una estrella que el protegeix i que l’ajuda a aconseguir el seu somni: poder estudiar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Amb una gran simplicitat explica fets terribles. Només amb l’inici ja se’t glaça la sang:

“Vaig arribar a un camp de refugiats d’Etiòpia a coll del meu oncle Atem, que havia anat obrint camí entre la malesa mentre fugíem. Des seguida vaig saber que en deien Panyido, d’aquell camp. Era el 1987 i jo tenia tres o quatre anys. […] S’imaginaven que els familiars que havien marxat abans que ells els rebrien al més pur estil sudanès, oferint-los alguna cosa per menjar, o que hi trobarien desconeguts que voldrien compartir amb ells el menjar que tenien, però a Panyido no hi havia res més que cares afamades i gent que plorava demanant ajuda. No hi havia ni menjar ni personal humanitari. N’hi havia que queien a terra desesperats, emblanquinats de pols, i ja no es movien d’allà. Els que encara tenien prou forces tornaven enrere cap a aquella riuada de gent que no s’acabava mai i que continuava sortint d’entre la malesa i els ajudaven a passar el riu”.

Malgrat que hi ha massa errades ortogràfiques, trobo que és un encert que La Campana hagi publicat aquest llibre. En aquests temps tan difícils, ens dóna una mica d’esperança pensar que hi ha gent que és capaç de tirar endavant i arribar a la seva meta encara que els obstacles siguin majúsculs.

A la xarxa en parlen també:

Llegir en cas d’incendi |  El blog petit |  Vilaweb

Advertisements

Un pensament sobre “El nen perdut que sabia el que volia

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s