En una entrada anterior, a propòsit del concert de la Fundació Pasqual Maragall a favor de la recerca sobre l’alzheimer, ja vaig parlar breument d’El vell rei a l’exili, un llibre de l’austríac Arno Geiger. El llibre no és una novel·la, sinó més aviat una necessitat de l’autor de fer una mena de tribut al seu pare, l’August, afectat per aquesta malaltia, i d’explicar el seu procés (tant el del pare com el del fill) a l’hora d’enfrontar-s’hi.
Potser podeu pensar que és un llibre dramàtic, carregat de tremendisme, però no és així. No diré tampoc que sigui el contrari, però sí que m’ha semblat que traspua la intenció de voler transmetre que l’alzheimer s’ha d’acceptar com ve, sense presentar-ho com un problema que trastoca la vida de la família sinó més aviat com una oportunitat per estrènyer vincles trencats.
El cert és que Geiger se centra a explicar com ha canviat la seva relació amb el seu pare d’ençà del diagnòstic. D’una relació més aviat freda i distant, a un sentiment de tendresa i afecte. I és que la gent gran, aquella que en els seus moments esplendorosos van ser reis i reines i van tirar endavant famílies, negocis i vides difícils, cada vegada més sovint perden la corona i necessiten que els retornin tot l’amor, esforç i atencions que van dedicar en temps passats. Si esteu o heu estat en contacte amb aquesta malaltia o amb una demència senil, comprendreu segurament les sensacions que descriu i us hi podreu sentir identificats.
Per últim, m’agradaria destacar el títol escollit, que gairebé s’ha mantingut igual respecte la llengua original. Trobo molt encertada la idea que aquestes malalties mentals siguin un exili del món i d’un mateix, perquè és una fugida de la realitat sobrevinguda i forçada, com tots els que han de marxar del seu país pel motiu que sigui. La imatge té tot el sentit ja que l’August l’únic que vol és tornar a casa, encara que no s’adoni que ja hi és.
Si us hi animeu, tasteu-ne el primer capítol.
També en parlen:
Fotografia inicial: Jessie Romaneix © via photopin cc
lanovamirandolina.wordpress.com 
Me gusta mucho la entrada. Yo también lo pienso así
Gracias por el comentario, Olvido. Veo que coincidimos en la valoración del libro. Hasta pronto.
Hola, he llegit el llibre i m’ha agradat com tracta la malaltia i el procés fins arribar a ser-ne conscients. Com es diu en el llibre: “Les coses més terribles són les que no comprenem”. Un llibre dur, però tractat amb molt de carinyo.
Magnífica la crítica en el teu blog. Ole!
Salutacions,
Fina,
Moltes gràcies pel teu comentari. El cert és que no havia topat encara amb ningú que l’hagués llegit també. Com bé dius és dur però traspua molt d’amor.