La fille qui détestait les livres par Jo Meuris, Office national du film du Canada
Arxiu de la categoria: Altres
El petit llibre de les grans preguntes
Avui us parlaré d’un llibre una mica diferent, perquè no és una novel·la, com ho són la majoria de les obres que ressenyo. Es tracta d’El petit llibre de les grans preguntes, de Gregory Stock, un biofísic estatunidenc. Es tracta d’un llibre que planteja al lector 217 preguntes i deixa un espai perquè cadascú hi anoti les seves respostes. No són preguntes de cultura general o que pretenen posar a prova els coneixements dels lectors, sinó que en general l’obliguen a reflexionar, a plantejar-se qüestions morals o ètiques o a endinsar-se en els seus records o pensaments profunds. Perquè us en feu una idea, us reprodueixo quatre de les preguntes que fa:
- Pregunta 80: T’estimes més morir plàcidament entre amics als cinquanta anys, o patint i sol als vuitanta? Suposa que la major part dels darrers trenta anys la passes bé.
- Pregunta 79: Per 20.000 euros, passaries tres mesos sense rentar-te, raspallar-te les dents ni utilitzar desodorant? Suposa que no en poguessis explicar la raó a ningú, que això no tingués cap efecte a llarg termini en la teva feina.
- Pregunta 88: El teu millor amic, el teu pare i tu aneu de vacances junts a una selva remota. Els teus dos companys topen amb un niu d’escurçons verinosos, que els mosseguen unes quantes vegades. Saps que cap dels dos no sobreviurà sense una injecció immediata d’antídot, però només teniu una sola dosi i és a la teva butxaca. Què faries?
- Pregunta 217: Si et garantissin respostes sinceres a tres preguntes qualssevol, a qui les faries i què preguntaries?
A més, al final del llibre, hi ha un apèndix amb unes quantes preguntes més; corresponen a qüestions que poden ampliar l’interrogant marcat amb un asterisc en la primera part.
L’autor també en té una versió orientada als més petits: The kid’s book of questions, que crec que no ha estat traduïda aquí. En podeu consultar algun fragment en aquest enllaç: The Kids’ Book of Questions
Com veieu, no és una obra per llegir d’una tirada sinó que es pot obrir a l’atzar i reflexionar sobre la pregunta. Pot ser un bon entreteniment per a una sobretaula, sempre que es tingui en compte la sensibilitat dels participants i se sigui tolerant amb les respostes.
La cua del 2012 i el nas del 2013
El retorn de l’edat mitjana
Després de molt temps de no fer-ho, he tornat a llegir novel·la ambientada en l’època medieval, cosa que m’agrada molt. Concretament, tinc entre mans Historia del rey transparente, de la Rosa Montero. La lectura d’aquest fragment va coincidir amb la nova onada de retallades que Rajoy va anunciar a mitjan juliol. La protagonista, una camperola, davant d’una guerra diu:
“Me da lo mismo quién gane este combate. Bajo el Rey de Aragón o el Rey de Francia nuestra vida seguirá siendo una mísera jaula. Para el Señor sólo somos animales domésticos, y no los más preciados: sus alanos, su bridones, incluso sus palafrenes son mucho más queridos. Tenemos que trabajar las tierras del amo, reparar sus caminos y sus puentes, limpiar la perreras, lavar sus ropas, cortar y acarrear la leña para sus chimeneas, pastorear su ganado y hacerlo pasear por los campos del señorío para fertilizarlos con sus excrementos. Tenemos que pagar el diezmo eclesiástico, y los rescates de Abuny y sus hombres cuando resultan vencidos en sus estúpidos torneos; tenemos que costear el nombramiento de caballero de sus hijos y las bodas de sus hijas, y contribuir con una tasa especial para las guerras. El molino, el horno y el lagar son del amo, y nos pone un buen precio cada vez que vamos a moler nuestro grano, a cocer nuestro pan o a prensar nuestras manzanas para hacer sidra. Ni siquiera podemos casarnos o morirnos tranquilos: tenemos que pagarle al amo por todo ello. No conozco un solo villano que no odie a su Señor, pero somos animales temerosos.”Us sona d’alguna cosa? El paral·lelisme és fàcil, oi?
aPARAULA’m
Llondro, llondra
Persona d’intel·ligència obtusa. | Nau de rems i veles llatines més petita que la galiota i la sagetia.
(Diccionari de la llengua catalana)
D’intel·ligència obtusa, curt d’enteniment. | Embarcació aparellada amb tres pals i vela llatina, emprada a la Mediterrània (segles XV-XIX).
(Gran diccionari de la llengua catalana)
I la Gran Enciclopèdia Catalana hi afegeix:
Semblant al xabec, se’n diferencia pel fet d’ésser més alterosa, més plena de proa i amb major calat. Embarcació inicialment mercantil, fou adoptada sovint pels pirates mediterranis.
Aquesta és la meva paraula per celebrar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Reconec que desconeixia que fos una embarcació, perquè sóc més aviat de secà i la terminologia nàutica no és el meu fort, però sí que l’uso força com a insult. M’encanta, sobretot, quan la dic i qui la rep no sap què vol dir exactament.
Segons diuen, sembla que la paraula -pel que fa al tipus de nau- està relacionada amb el mot llúdriga ja que, com l’animal, quan aquestes embarcacions anaven molt carregades se submergien força a l’aigua.
Quina és la primera persona que et ve al cap i que es mereixeria qualificar-lo de llondro o llondra? A mi se me n’acudeix un que sembla que, com va dir Joan Clos, sabia que “no se puede matar elefantes a golpes de mosquito”.
Recordant Dickens
Agost. Vacances. Fa calor però busco una ombra. La trobo al balcó de casa i m’assec mirant el carrer, amb les cames recolzades a la barana. De fons, se sent l’espeterneig del raig a l’aigüera i el dringar dels plats bruts, que sembla que em criden. Però no els vull escoltar: prefereixo fer els deures d’estiu de l’escola. I aleshores, com si fos un tresor, obro La pequeña Dorrit, amb cura, i em transporto a la societat victoriana. L’agüera cada vegada és més lluny i la calor, ni la sento.
Avui, vint anys més tard, remouré capses i armaris per tornar-la a trobar i homenatjar Charles Dickens en el bicentenari del seu naixement. Amb aquest apunt em sumo a la iniciativa promoguda al Bloc de l’Assumpta.
The joy of books
Al bloc Espai de lectura, he trobat aquest vídeo sobre què fan els llibres d’una llibreria quan tanca portes cada dia. És una stop-motion realitzada per Sean Ohlenkamp i Lisa Blonder a la llibreria Type de Toronto. Espero que us agradi.
Ets dels que els deixes a mitges?
No sé quin és el teu cas, però a mi sempre m’ha fet peneta deixar un llibre a mitges, tal vegada perquè pensava que havia de ser capaç d’entendre’l, de no avorrir-me amb la lectura; si l’abandonava, tenia la sensació que el llibre m’havia vençut a mi o que jo no estava a l’alçada de la lectura i això, no ho amago, em feia ràbia. Però a mesura que et vas fent gran, t’adones que el temps s’escurça i que s’ha d’invertir bé; és a dir, que amb la quantitat de llibres que hi ha, si no pots continuar amb el que tens entre mans, val més abandonar-lo. I a tomb de tot això parla l’article que et recomano. Es tracta de “¿Leer o no leer?”, que va aparèixer el 29 d’octubre al suplement Estilos, de La Vanguardia. Així doncs, tu ets dels que els deixes a mitges?
Recordant els Sant Jordi
Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l’escola, a una escola d’aquelles que ara se’n diuen “rurals” perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l’apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l’urbs: el moviment frenètic, l’estímul constant, l’obertura, la modernitat, el progrés… Doncs bé, d’aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més “urbanitzada” m’hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s’acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d’aigua; l’hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi.
 |
| Il·lustració d’Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil |
No sé ben bé per què, però aquest 23 d’abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m’ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l’escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal no recordo, les veníem i tot!
En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l’edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l’autor o autora. El dia convingut, l’escriptor visitava l’escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d’aquella mena d’assemblea, fèiem cua perquè ens signés l’exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d’experiències per explicar i amb la sensació d’haver pogut parlar amb qui t’havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.
Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n’havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis!
****
Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu “Els dracs no mengen vegetals”, del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.
Fer-se gran (o més gran)
En un dia com avui, per a mi té sentit aquesta cançó:
lanovamirandolina.wordpress.com 