La dona que es va perdre

Acabo la lectura de La dona que es va perdre i penso que no sé gaire què he llegit. No sé si ho he entès i penso que potser sí que he acabat essent una dona que es va perdre en la lectura de la novel·la. Per això, rebobino i rellegeixo la contraportada del llibre: “Una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta”. I potser sí que és tot això, però a mi m’ha semblat una barreja de la fantasia de Murakami (si ell parla de gats, la Marina Espasa fa parlar talps), amb una certa inspiració kafkiana (homes que es converteixen en talps i talps que es converteixen en homes), una bona dosi d’Alícia al País de les Meravelles (traspassar a una realitat paral·lela), un punt de sarcasme de Calders i, per què no, un pensament de la pel·lícula d’animació G-Force (on un talp malèfic planeja destruir la vida dels éssers humans perquè sempre s’ha sentit perseguit i menystingut per la humanitat).

Què, com us heu quedat? Certament, a mi m’ha sorprès aquesta barreja. El cas és que amb tots aquests ingredients Marina Espasa explica la història de l’Alícia, una arquitecta que s’enamora d’un topògraf d’ulleres de pasta que resulta no ser del tot humà. Aquest amor sobtat la porta a submergir-se en els túnels dels talps i a reincorporar-se a la “vida normal” (per cert, què vol dir la vida normal?)  sense saber si ho ha somniat o si ho ha viscut en realitat.

Em fa gràcia que, un dels trets identificatius dels talps invasors que es camuflen entre els humans siguin les ulleres de pasta. De fet, no sé si em fa més gràcia que un animal pràcticament cec com ell porti ulleres o que d’aquí es pugui interpretar que els d’ulleres de pasta són com una plaga (i que consti que jo en duc, d’ulleres de pasta!).

D’altra banda, coincideixo amb Viu i llegeix en el fet que la protagonista, a banda de tenir punts en comú amb l’Alícia de Carroll, també té un regust d’Èlia de Primavera, estiu, etcètera; sobretot, cap al final del llibre.

En general, és un llibre que ha rebut bones crítiques, però no puc dir que m’hagi entusiasmat. Reconec que no m’esperava tant de surrealisme i que he hagut de fer un esforç per acabar-lo. Ara bé, he après moltes coses sobre els talps, ja que he buscat diverses informacions i imatges per poder-me’ls imaginar millor. Conclusió: són inquietants.

També en parlen:

Núvol  |  Nosaltres llegim  |  El fil d’Ariadna  |  Llibres, i punt!  |  Males herbes

Anuncis