aPARAULA’m

Llondro, llondra

Persona d’intel·ligència obtusa. | Nau de rems i veles llatines més petita que la galiota i la sagetia.

(Diccionari de la llengua catalana)

D’intel·ligència obtusa, curt d’enteniment.Embarcació aparellada amb tres pals i vela llatina, emprada a la Mediterrània (segles XV-XIX).

(Gran diccionari de la llengua catalana)

I la Gran Enciclopèdia Catalana hi afegeix:

Semblant al xabec, se’n diferencia pel fet d’ésser més alterosa, més plena de proa i amb major calat. Embarcació inicialment mercantil, fou adoptada sovint pels pirates mediterranis.

Aquesta és la meva paraula per celebrar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Reconec que desconeixia que fos una embarcació, perquè sóc més aviat de secà i la terminologia nàutica no és el meu fort, però sí que l’uso força com a insult. M’encanta, sobretot, quan la dic i qui la rep no sap què vol dir exactament.

Segons diuen, sembla que la paraula -pel que fa al tipus de nau- està relacionada amb el mot llúdriga ja que, com l’animal, quan aquestes embarcacions anaven molt carregades se submergien força a l’aigua.

Quina és la primera persona que et ve al cap i que es mereixeria qualificar-lo de llondro o llondra? A mi se me n’acudeix un que sembla que, com va dir Joan Clos, sabia que  “no se puede matar elefantes a golpes de mosquito”.

Anuncis