Ànima

És el dia de Nadal. A la terrassa hi toca el sol i fa bona hora. Mentre el pollastre farcit es cou al forn, aprofito per sortir-hi i començar la lectura d’una novel·la que m’han recomanat: Ànima, de Wajdi Mouawad.

La portada m’inquieta. Hi veig un tòtem indi (potser sioux o cherokee), un home i un gos. Són figures fosques, desdibuixades, que fan presagiar que la història també serà obscura i trista.

Començo la lectura i, quan encara no fa ni un quart que m’hi he posat, ja rebo el primer cop de puny a l’estómac. Desconec encara que aquest només és el primer de molts cops de puny i bufetades amb la mà estesa.  “Avui és Nadal,” penso, “vols dir que és el dia ideal per estar llegint aquesta novel·la?”. Però ja és massa tard: Ànima m’ha atrapat.

La història parteix del fet que en Wahhch troba a casa la seva dona brutalment assassinada i, com que la policia no sembla tenir gaire interès ni pressa per trobar el culpable, decideix buscar-lo pel seu compte. Les pistes el porten a una reserva índia, des d’on comença
rà un periple perseguint l’assassí, alhora que també el durà a descobrir qui és ell realment i quin fet del seu passat l’empeny a actuar com ho fa.

Pocs dies després d’aquest dia de Nadal d’inici de la lectura, arriba l’atemptat a la publicació francesa Charlie Hebdo. Coincideix que a Ànima els personatges m’expliquen el procés d’assimilació dels indis del Canadà. Em fa la sensació que el personatge en parla amb odi, sentiment que també deuen tenir els autors de la matança a França, persones que, tot i compartir terra de naixement amb les seves víctimes, són capaços de l’aniquiliació per motius identitaris.

A mesura que el text avança, la ferida interna d’en Wahhch es fa cada vegada més fonda  i és més palpable la cruesa de la violència, tant en els animals, com en les persones, i l’autor demostra que l’home pot ser el més salvatge de tots. Com deia el filòsof anglès Thomas Hobbes, “l’home és un llop per a l’home”. Aquesta bestialitat m’ha temptat a deixar en algun moment la lectura, perquè la visualització del que llegia em removia per dins i em feria. Que unes paraules puguin generar aquest sentiment, són una prova que la lectura, en el fons, val la pena. I que, malgrat que hagi passat força temps, encara la recordis, també.

Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Llibreter 2014.

 

Victus

Entro a la biblioteca i el veig allà, com a obra destacada, en una tauleta a banda. Me’l miro, de lluny. “És molt gruixut i incòmode per traginar-lo amunt i avall diàriament”, penso. I demano si en tenen una edició de butxaca, però no: ni la tenen ni la tindran perquè ja ha passat el boom de llegir-lo i amb aquest exemplar ja fan. O això em diu la bibliotecària.

Penso: “Agafa’l, dona, si no t’agrada sempre el pots tornar i no t’haurà costat ni un duro. Total, ben mirat, tampoc no tenies la intenció de comprar-lo, perquè rara com ets, intentes evitar aquests superèxits”. I me l’enduc a casa i començo a fullejar-lo, com amb desgana; però m’hi enganxo.

La història del Martí Zuviria em trasllada al segle XVIII, i m’ensenya com es feia la guerra en aquella època (quantes diferències amb les guerres d’avui en dia, però igualment sagnants), què era l’honor i la lleialtat (ens en queda avui, d’això?) i quines eren les estratègies bèl·liques, especialment basades en l’enginyeria. I, per descomptat, ens posa en la pell de personatges històrics com ara Antonio de Villaroel, Rafael Casanova o el duc de Berwick, però també en la de molts herois anònims, com ara els ciutadans de Barcelona. Igualment em confirma el que ja sabia: que els de baix des de sempre són els que pateixen mentre que els de dalt només es miren el melic i procuren sortir beneficiats de qualsevol situació.

A més, Sánchez Piñol té l’habilitat d’explicar-ho tot detalladament, però sense fer-se pesat pel que fa a les qüestions bèl·liques, i amb un gran sentit de l’humor, que sovint es converteix en sarcasme. En aquest sentit és imperdible el resum inicial que fa sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i com s’arriba a la Guerra de Successió. Llegint-ne l’explicació, un s’adona que les coses, tres-cents anys després, no han canviat gaire (tal vegada per això es va cancel·lar la presentació de Victus a Utrecht?).

Si encara no ho heu fet, i voleu entendre de què va tot això del Tricentenari, us el recomano. A més, si un cop llegit visiteu el jaciment d’El Born, en tindreu una perspectiva força completa.

També en parlen:

Tot és una mentida  |  El placer de la lectura  | La novela antihistórica  |  Llibres per llegir

 

Enllaços relacionats:

El cas dels catalans  |  El Born Centre Cultural

L’altra

 

Al tren, al metro, a l’autobús, a la parada del bus i al sofà; fins i tot al bany. Al matí i al vespre, mentre dinava o abans d’anar a dormir. Tots aquests moments els he compartit amb L’altra, la segona noveŀla de la Marta Rojals. I ha estat tot un plaer.

He de confessar que tenia un cert recel en començar-ne la lectura. Pensava que tal vegada em decebria, ja que després de l’èxit de Primavera,estiu,etcètera temia que fos un text publicat a remolc de l’anterior, però sense el mateix ganxo. Vaig tenir el miratge d’aquesta idea en fer un cop d’ull a la contraportada: una dona que ronda els quaranta batalla per fer front a una crisi econòmica i de parella. Això sí, passava de situar la història de l’entorn rural a la ciutat, Barcelona. Davant de la temença, vaig decidir no comprar-me’l sinó que me’l van deixar; però, benvolguda autora, creu-me si et dic que n’he fet tanta propaganda que no hauràs notat la meva no-compra. I és que val la pena.

No n’explicaré gran cosa; només el que cregui imprescindible per animar-vos a llegir-lo. L’Anna i en Manel són una parella que viuen al barri de Gràcia, i que tenen pinta de ser  uns d’aquests modernets que estan tan en voga. Ella fa feinetes de disseny gràfic; ell és un periodista a l’atur. La seva relació ha estat sempre molt intensa, però alguna cosa farà trontollar aquesta solidesa. Hi tindran especialment a veure el Teo, un noi sord que és un veí de l’estudi,  i la germana del Manel, que se’ls instaŀla al pis una temporadeta. I quan ja et sembla que ja està tot dat i beneït, t’arriba el final, que és com un cop de puny a l’estómac, que et deixa una sensació amarga i de profunda tristesa.

Des del meu punt de vista, és una noveŀla sobre la memòria i l’oblit i l’oblit conscient, que no és altra cosa que memòria profunda. Em sembla una reflexió sobre qui som, sobre si vivim la vida que volem o oblidem per no voler ser qui som. Per plantejar-nos si, quan ens mirem al mirall, som de debò la imatge que ens retorna.

El que més m’ha convençut del llibre ha estat com està explicada la història. És una escriptura que sembla a raig, però que està estudiada al mil·límetre, escollint les paraules amb un bisturí perquè amb dues intervencions puguis imaginar-te els personatges i tenir, a petites dosis, les pistes per compondre’t la història lligant passat i present. I això ho fa lentament, potser perquè el dolor és massa insuportable i cal abocar-lo a poc a poc, com un degoteig de secrets que esquitxa, fins que al final mulla del tot.

Si la @marta_rojals continua escrivint així, li auguro molts èxits. Ah! I li prometo que, si la maleïda crisi m’ho permet, li compraré un exemplar de la pròxima novel·la. Tant me fa que només sàpiguen quin rostre té els de casa seva: un escriptor és el que escriu i no pas la cara que fa. Mentre segueixi escrivint, m’és igual si ho fa a dues o a quatre mans: les pròpies i les de l’ altra.

 

Altres punts de vista:

El que llegeixo  |  Diari Maresme  |  El núvol  |

Fotografia inicial: photo credit: caterina.appia via photopin

La sopa de l’avi

De tant en tant (menys sovint del que m’agradaria), passo per la biblioteca. Quan hi vaig, acostumo a aturar-me en els prestatges de novetats perquè sempre hi acabo descobrint llibres o música que em criden l’atenció. En la meva darrera expedició bibliotecària, em va atraure el llibret La sopa de l’avi, una faula breu (en una hora la teniu llegida) escrita per l’argentí Mario Satz i il·lustrada pel català Albert Asensio.

Que per què vaig fer el gest d’endur-me’l? Doncs per motius diversos: en primer lloc, perquè m’agrada la sopa i valoro l’experiència de la gent gran; en segon lloc, perquè feia pinta de ser un petit tresor i, per últim, perquè va ser una sorpresa reconèixer el nom del traductor com un antic company de facultat.

La història ens explica una experiència de donar i rebre. Una adolescent, la Catalina, pateix anorèxia i els pares no aconsegueixen fer-la reaccionar. L’avi es proposa ajudar-la i per això cada dia li dibuixa un dels ingredients de la sopa que li prepararà i li explica alguna anècdota o història que, a poc a poc, fan que la noia tingui ganes de saber i de participar en el joc de artístic que li proposa el seu avi.

Els qui conegueu l’anorèxia sabreu que amb una sopa (ni amb deu) no se supera aquesta malaltia, sinó que és un procés llarg, lent i dificultós, amb passos endavant i retrocessos. Preneu-vos la història de La sopa de l’avi com una faula, doncs, on el que crec que s’hi pretén destacar és la dedicació als altres, l’amor, la paciència, la tendresa, la constància, la transmissió del coneixement dels avis savis i l’oportunitat de deixar ser i deixar fer. En aquest sentit, són clares aquestes paraules de l’avi: 

“Estimem aquells que ens fan lliures i independents -va dir per fi, amb un fil de veu- justament perquè en allunyar-nos d’ells ens acostem més i més a nosaltres mateixos”.

Font de la imatge: http://www.clker.com/

La sopa de l’avi ha estat publicat per Babulinka Books, una editorial que es proposa posar a l’abast dels lectors obres per a l’educació emocional amb l’objectiu de construir un món més harmònic. Probablement per això el seu lema és “Siguem savis al més aviat possible”. Així també s’entén el nom de Babulinka, que significa ‘àvia’ en rus.

Per últim, m’agradaria fer una apunt sobre la traducció del títol. En la llengua original, és Sopa de abuelo i no pas La sopa del abuelo. Per què, doncs, en català s’ha optat per La sopa de l’avi? Crec que es podria haver mantingut un títol més fidel, ja que també tenim sopa de verdures, sopa de peix, etc. Amb la traducció catalana em fa l’efecte d’haver perdut la idea que l’avi és en realitat l’ingredient principal de la sopa guaridora. Tot i això, si us ve de gust una cullerada de sopa, aquí en podeu fer un tast.

També en parlen: Llibreria Al·lots  |  Pati de llibres   | Màrius Serra, a Catalunya Ràdio

 Fotografia inicial:cogdogblog via photopin cc

El vell rei a l’exili (2)

En una entrada anterior, a propòsit del concert de la Fundació Pasqual Maragall a favor de la recerca sobre l’alzheimer, ja vaig parlar breument d’El vell rei a l’exili, un llibre de l’austríac Arno Geiger. El llibre no és una novel·la, sinó més aviat una necessitat de l’autor de fer una mena de tribut al seu pare, l’August, afectat per aquesta malaltia, i d’explicar el seu procés (tant el del pare com el del fill) a l’hora d’enfrontar-s’hi.

Potser  podeu pensar que és un llibre dramàtic, carregat de tremendisme, però no és així. No diré tampoc que sigui el contrari, però sí que m’ha semblat que traspua la intenció de voler transmetre que l’alzheimer s’ha d’acceptar com ve, sense presentar-ho com un problema que trastoca la vida de la família sinó més aviat com una oportunitat per estrènyer vincles trencats.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El cert és que Geiger se centra a explicar com ha canviat la seva relació amb el seu pare d’ençà del diagnòstic. D’una relació més aviat freda i distant, a un sentiment de tendresa i afecte. I és que la gent gran, aquella que en els seus moments esplendorosos van ser reis i reines i van tirar endavant famílies, negocis i vides difícils, cada vegada més sovint perden la corona i necessiten que els retornin tot l’amor, esforç i atencions que van dedicar en temps passats. Si esteu o heu estat en contacte amb aquesta malaltia o amb una demència senil, comprendreu segurament les sensacions que descriu i us hi podreu sentir identificats.

Per últim, m’agradaria destacar el títol escollit, que gairebé s’ha mantingut igual respecte la llengua original. Trobo molt encertada la idea que aquestes malalties mentals siguin un exili del món i d’un mateix, perquè és una fugida de la realitat sobrevinguda i forçada, com tots els que han de marxar del seu país pel motiu que sigui. La imatge té tot el sentit ja que l’August l’únic que vol és tornar a casa, encara que no s’adoni que ja hi és.

Si us hi animeu, tasteu-ne el primer capítol. 

També en parlen:

Olvido  | Nosaltres llegim

Fotografia inicial: Jessie Romaneix © via photopin cc

La lladre de llibres

Estic convençuda que pràcticament tothom ha llegit alguna vegada una novel·la ambientada en l’època del nazisme. Se n’han escrites tantes…! Des d’El diari d’Anna Frank a La llista d’Schindler són molts els títols que han tractat la persecució jueva durant el domini de Hitler. La lladre de llibres (escrita per l’australià Markus Zusak) bé podria entrar dins d’aquest grup temàtic. Tanmateix, tot i que pugui semblar una novel·la més sobre el mateix tema, trobo que no ho és.

Veureu, la protagonista de la història és la Leslie Meminger, una nena que, per culpa de la situació bèl·lica ha de ser acollida per una família i separar-se de la seva, amb tot el trauma que això comporta. A més, a la família d’acollida les coses tampoc no són gens fàcils, ja que els diners més aviat hi falten i la mare és força desagradable i antipàtica. El pare, en canvi, és un home més sensible i és qui està més  per la Leslie, ja que la pobra menuda, just abans d’arribar a la nova família, ha vist com el seu germà es moria i calia enterrar-lo en un lloc de pas. Aquest fet terrible posa la llavor per fer que la nena tingui un enorme interès per aprendre a llegir.

El seu pare és qui l’ajuda a aconseguir-ho, però no és l’únic: la dona de l’alcalde i el jueu del soterrani també hi contribueixen. De fet, és tan gran el seu desig lector, que per satisfer-lo s’acaba convertint en una mena de lladregota de llibres. Però no només robarà per satisfer les necessitats de l’ànima i salvar-se de la crueltat i l’horror, sinó que les necessitats del cos l’obligaran a robar qualsevol cosa per alimentar-se. Aquesta vida de supervivència la viurà acompanyada pel seu inseparable veí, en Rudy, un nen amb el qual descobrirà què significa l’uniforme de les joventuts hitlerianes, la fidelitat als ideals i els desastres que ocasiona una guerra.

La història, però, no ens l’explica la Leslie, sinó algú que va viure els fets des de la primera línia de foc, i mai tan ben dit:

Sí, la mort és la narradora de la història. Em pregunto si també ho serà en la versió cinematogràfica que acaben de fer del llibre i que justament estrenen aquest cap de setmana. I em pregunto també si la pel·lícula aconseguirà emocionar-me tant com ho va fer la novel·la. I ara el dilema: faig play  per veure el tràiler de la pel·lícula o deixo que al meu record pervisquin els personatges tal com jo me’ls he imaginat? Què faríeu? Què acostumeu a fer en aquests casos?

L’església del Mar

Aquest estiu he llegit un bestseller després d’haver començat diverses novel·les i no haver-hi trobat aquell punt que t’incita a obrir-la de grat cada dia. Es tracta de L’església del Mar, d’Ildefonso Falcones. Se n’han fet tantes ressenyes, que no sé si la meva aportarà res de nou, però una més no farà cap mal, oi?

Per dir-ho ras i curt, la novel·la explica la història d’Arnau Estanyol a la Barcelona del segle XIV i amb el rerefons de la construcció de la catedral de santa Maria del Mar. La vida d’aquest bon home, com us podeu imaginar, és ben atribolada des del moment que neix com a fill d’un serf de la terra. En el seu camí hi ha reis, bastaixos, frares i inquisidors, afillades, nobles rancuniosos, ceramistes, assaonadors i meretrius. I ganes de venjar-se dels que l’han maltractat i menystingut i un cor tan gran que no cabria ni dins l’espai diàfan de santa Maria de la Mar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quan aquesta novel·la va aparèixer, es van fer força comparacions amb Els pilars de la terra, de Ken Follett. Certament, hi ha similituds (l’ambientació en el període medieval, la construcció d’una catedral, l’evolució dels personatges…), però en la novel·la de Falcones m’esperava que s’hi expliquessin més detalladament detalls de la construcció. No vull dir amb això que no ho faci prou, sinó que s’havia publicitat com la novel·la que explicava l’edificació de Santa Maria del Mar i sí, no és fals, però jo m’esperava més (coses de les expectatives).

El cert és que l’argument és entretingut i dibuixa una Barcelona convulsa, amb l’enfrontament de jueus i cristians i abusos de poder i injustícies en tots els àmbits, per tant no m’estranyaria gens que ja se n’haguessin venut els drets per fer-ne una sèrie o una pel·lícula, igual com en Els pilars de la terra.

Si alguna vegada, doncs, us trobeu que no sabeu quina lectura escollir, L’església del Mar pot ser una bona opció, especialment si us agrada la novel·la històrica. I si ja l’heu llegida i la voleu recordar o posar en context, us deixo aquests enllaços que proposen rutes literàries i una altra ressenya més detalladaque la meva. Bona lectura!

Ruta literària   |   Ruta literària Catedral del Mar   |   A la vora del Llobregat

Pregunta final: per què en la versió catalana, el títol és L’església del Mar i no pas La catedral del Mar? Quin problema hi havia a mantenir el títol al més similar possible a l’original tal com s’ha fet en altres llengües? Era tal vegada per no confondre les dues versions? Algú em sabria respondre la curiositat?

El vell rei a l’exili

Quan arriba el moment en què algú pròxim deixa de reconèixer-te per culpa d’una mala passada de les neurones, t’adones de la importància de poder recordar coses tan simples com un nom. Aprofitant que el dia 28 de setembre la Fundació Pasqual Maragall celebrarà un concert a favor de la recerca sobre l’alzheimer, m’agradaria esmentar un llibre que parla d’aquesta malaltia: El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger.

A diferència de les altres ressenyes, en aquest cas encara no m’he llegit el llibre, però té bona pinta. De fet, me’l vaig comprar sense tenir-ne cap referència, simplement perquè el títol em va semblar encertat amb el tema que tracta. Mentre espero poder-ne fer la meva valoració, aquí deixo l’enllaç a la ressenya del Nosaltres llegim.

El nen perdut que sabia el que volia

Aher Arop Bol segurament no us diu res. No sabeu si és un nom o en són tres. Si és de persona o de cosa. Ni tan sols sospiteu de quina llengua són aquests mots. Tranquils. Fins fa poc jo també ho desconeixia tot, però us asseguro que si llegiu El nen perdut que sabia el que volia no podreu oblidar-vos-en. I és que Aher Arop Bol és el nom de l’autor i protagonista del llibre autobiogràfic que explica les vivències de l’Aher, un noi sud-sudanès, que ha de fugir del país als anys vuitanta per culpa de la guerra civil.

Les vivències comencen l’any 1987, en un camp de refugiats d’Etiòpia al qual l’Aher i el seu oncle han fugit. Amb només 3 anys, ha perdut el rastre dels pares i aviat perdrà el rastre del seu oncle i s’haurà d’espavilar per, simplement, sobreviure. El periple acaba l’any 2002, quan té 19 anys, a Sud-Àfrica. En aquests 16 anys, l’Aher ha recorregut mig continent i s’ha vist abocat a superar dificultats que semblen impossibles, però ell és fort (o se n’ha hagut de fer), intel·ligent i generós i, malgrat tot, sembla que té una estrella que el protegeix i que l’ajuda a aconseguir el seu somni: poder estudiar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Amb una gran simplicitat explica fets terribles. Només amb l’inici ja se’t glaça la sang:

“Vaig arribar a un camp de refugiats d’Etiòpia a coll del meu oncle Atem, que havia anat obrint camí entre la malesa mentre fugíem. Des seguida vaig saber que en deien Panyido, d’aquell camp. Era el 1987 i jo tenia tres o quatre anys. […] S’imaginaven que els familiars que havien marxat abans que ells els rebrien al més pur estil sudanès, oferint-los alguna cosa per menjar, o que hi trobarien desconeguts que voldrien compartir amb ells el menjar que tenien, però a Panyido no hi havia res més que cares afamades i gent que plorava demanant ajuda. No hi havia ni menjar ni personal humanitari. N’hi havia que queien a terra desesperats, emblanquinats de pols, i ja no es movien d’allà. Els que encara tenien prou forces tornaven enrere cap a aquella riuada de gent que no s’acabava mai i que continuava sortint d’entre la malesa i els ajudaven a passar el riu”.

Malgrat que hi ha massa errades ortogràfiques, trobo que és un encert que La Campana hagi publicat aquest llibre. En aquests temps tan difícils, ens dóna una mica d’esperança pensar que hi ha gent que és capaç de tirar endavant i arribar a la seva meta encara que els obstacles siguin majúsculs.

A la xarxa en parlen també:

Llegir en cas d’incendi |  El blog petit |  Vilaweb

Prisioneros en el paraíso

Ja fa un cert temps vaig parlar d’un llibre del finlandès Artoo Paasilinna, Delicioso suicidio en grupo. En aquella novel·la, s’explicava l’aventura col·lectiva d’un grup de finlandesos que es volien suïcidar. A Prisioneros en el paraíso l’aventura també és grupal, però no pas per buscar la mort sinó per sobreviure en una illa, a priori deshabitada, després d’un accident aeri.

I qui són els personatges? Doncs una cinquantena d’escandinaus que volaven en una missió humanitària de l’ONU: membres de l’organització, llenyataires, personal mèdic, pilots, hostesses i un periodista. Precisament aquest periodista és qui ens explica la història.

I què els passa? Doncs poca cosa, o potser només ho sembla. En realitat, amb capítols breus i un to irònic en alguns moments (tot s’ha dir: m’esperava més dosis d’ironia), Paasilinna aborda la figura del nàufrag amb gens de dramatisme, ans al contrari, més aviat com una oportunitat per reflexionar sobre l’estil de vida occidental. Com si no digués res, com si fos aparentment anecdòtic, es planteja temes com ara el capitalisme o el comunisme.

Música: "Quincas", de Beto Villares,des de Free Music Archive.

El llibre passa bé, no es fa gens pesat i és àgil, tot i que trobo que el final es desencadena una mica massa precipitadament. Malgrat això, si sou amants de Robinson Crusoe,  La família Robinson o Lost, ben segur que us agradarà aquesta novel·la escrita l’any 1974. Ah! I hi aprendreu les grans oportunitats de reciclatge que tenen les armilles salvavides d’un avió, cosa no gens menyspreable si mai us veieu en una situació similar.