130è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta d’inventar la història del pobre animaló.

Havia sentit a dir que gran part de l’escalfor del cos humà es perd pel cap; per això aquell hivern hanvia decidit comprar-se un barret. Ara, passejava per la ciutat content, satisfet de l’adquisició que li cobria la calba.
—No, no —havia dit a la dependenta—, en vull un de més discret.
—Què li sembla aquest? El negre sempre fa molt elegant.
—És molt bonic, sí. Però no sé si m’escau… Vostè troba que aquestes plomes verdes no el fan massa extremat?
—Home, són la gràcia del barret. A més, no en trobarà cap altre com aquest. És una peça única.
—El cas és que m’hi trobo bé. Em fa interessant, oi?
—I tant! No s’ho pensi més, home. És com si l’hagués portat tota la vida.
I va sortir de la barreteria amb el cap cobert, ignorant que el seu enyorat Perroquet era més a prop del que es pensava.
Anuncis

La felicitat no és mai completa

Com a resposta a la proposta al 121è joc literari que proposa J. M. Tibau a Tens un racó dalt del món, heus aquí la meva aportació:


El menja-rates de professió avui ja ha fet la feina i ara, emmandrit com un turista de platja qualsevol, jeu satisfet i tip en el record d’unes escales per on ha empaitat les seves víctimes. No té amo, és lliure i va on li plau. I és l’enveja dels qui tenen un plat de pinso i els diuen on han de dormir. Se sent orgullós que ningú li hagi retallat mai les ungles: li donen caràcter i les millors preses. Quan somnia, però, imagina unes manyagues al sofà i unes esgarrapades a la porta de casa. La felicitat no és mai completa.

113è joc literari

Un altre joc de creació proposat per Jesús M. Tibau al seu bloc. Es tracta de no utilitzar la lletra i.

S’acosta, ple de menges, una mena de carro amb una roda davant de l’altra. El so rovellat de la cadena en cada pedalada recorda que, per avançar, cal fer un esforç. Però el nyec-nyec acompassat s’atura de cop: ha punxat. Les peces que encapçalaven el carro són a terra, escampades per moltes coordenades, algunes senceres, d’altres esberlades. Ja no podrà fer-ne gaspatxo.

A la barana dels teus dits

Heus aquí la meva humil aportació poètica (?) a la proposta de Jesús M. Tibau.
Avicies
La tendresa
Amb
Besades sorprenents.
Abraces
Riures tímids
Amb
Nusos d’oli ungits.
Allunyes
Dolors foscos
Entre
Llençols sedosos.
Sacseges
Tots dos cossos
Entre
Ulls fogosos.
Suïcides
Danses futures
I
T‘allunyes,
Sadollat.

***

A la barana dels teus dits
imagino l’infinit.
A la barana dels teus dits
hi ha la meva frontera.
A la barana dels teus dits,
floreixen els geranis
i respiren les nits.

104è joc literari

Heus aquí la meva participació en el 104è joc literari de J. M. Tibau proposa al seu bloc.

A vista d’ocell

Tornava a casa després d’haver sobrevolat els camps de blat que verdejaven i d’haver-me endinsat bosc enllà per aconseguir algunes llavors per alimentar-me; va ser aleshores quan la vaig veure. Al principi, a primer cop d’ull, vaig dubtar: era aquell el meu arbre de dues branques? No, no podia ser: el meu arbre de dues branques era alt i innaccessible per a una criatura com aquella; a més, al mig, en la concavitat d’unió de les bigues d’aquell pollancre, hi havia començat a construir el niu. I ara, allà, en lloc del garbuix de branquillons a mig disposar, hi havia una nena.
Vaig aterrar a l’arbre següent, amb l’esperança d’haver tingut una visió equivocada, però aquest arbre tenia cinc branques i era molt frondós. No, l’arbre de dues branques que ara també incloïa una nena era el meu, i tant!, el que jo havia escollit després de migrar des de terres més fredes.
Vaig girar cua -mai tan ben dit- i m’hi vaig plantar al davant. Em vaig veure obligat a batre fortament les ales i a piular sorollosament perquè la nineta aixequés els ulls absorts del llibre.


-Perdona, maca, però fins fa poc això era casa meva, saps? -vaig dir amb to xulesc per tal d’imposar-me a algú que amb un cop de mà podia retorçar-me el coll fins a fer-me emmudir per sempre.
-Com dius? -em va respondre sense estranyar-se ni un moment d’estar parlant amb una garsa.
-Dic que ets una usurpadora, una okupa; aquí hi havia el meu niu, els fonaments de casa meva, vaja!
-Ostres! Ho sento! -va exclamar amb un fil de veu mentre abaixava la mirada per donar permís a les galtes per tornar-se vermelles de vergonya- No me n’havia adonat. Em pensava que era un niu abandonat.
-Doncs no, preciosa. O sigui que, si no et fa res, això és propietat privada. Però… com t’hi has enfilat fins aquí dalt?
-És fàcil. Allà baix el món és tan complicat i inhumà que, quan en vull fugir, només em cal posar en dansa la imaginació i em transporto a qualsevol lloc. Sóc aquí, però mira, no em veus ara dalt d’aquell núvol en forma de col-i-flor?