L’altra

 

laltra_marta-rojals_libro-OMAC364

Al tren, al metro, a l’autobús, a la parada del bus i al sofà; fins i tot al bany. Al matí i al vespre, mentre dinava o abans d’anar a dormir. Tots aquests moments els he compartit amb L’altra, la segona noveŀla de la Marta Rojals. I ha estat tot un plaer.

He de confessar que tenia un cert recel en començar-ne la lectura. Pensava que tal vegada em decebria, ja que després de l’èxit de Primavera,estiu,etcètera temia que fos un text publicat a remolc de l’anterior, però sense el mateix ganxo. Vaig tenir el miratge d’aquesta idea en fer un cop d’ull a la contraportada: una dona que ronda els quaranta batalla per fer front a una crisi econòmica i de parella. Això sí, passava de situar la història de l’entorn rural a la ciutat, Barcelona. Davant de la temença, vaig decidir no comprar-me’l sinó que me’l van deixar; però, benvolguda autora, creu-me si et dic que n’he fet tanta propaganda que no hauràs notat la meva no-compra. I és que val la pena.

No n’explicaré gran cosa; només el que cregui imprescindible per animar-vos a llegir-lo. L’Anna i en Manel són una parella que viuen al barri de Gràcia, i que tenen pinta de ser  uns d’aquests modernets que estan tan en voga. Ella fa feinetes de disseny gràfic; ell és un periodista a l’atur. La seva relació ha estat sempre molt intensa, però alguna cosa farà trontollar aquesta solidesa. Hi tindran especialment a veure el Teo, un noi sord que és un veí de l’estudi,  i la germana del Manel, que se’ls instaŀla al pis una temporadeta. I quan ja et sembla que ja està tot dat i beneït, t’arriba el final, que és com un cop de puny a l’estómac, que et deixa una sensació amarga i de profunda tristesa.

Des del meu punt de vista, és una noveŀla sobre la memòria i l’oblit i l’oblit conscient, que no és altra cosa que memòria profunda. Em sembla una reflexió sobre qui som, sobre si vivim la vida que volem o oblidem per no voler ser qui som. Per plantejar-nos si, quan ens mirem al mirall, som de debò la imatge que ens retorna.

El que més m’ha convençut del llibre ha estat com està explicada la història. És una escriptura que sembla a raig, però que està estudiada al mil·límetre, escollint les paraules amb un bisturí perquè amb dues intervencions puguis imaginar-te els personatges i tenir, a petites dosis, les pistes per compondre’t la història lligant passat i present. I això ho fa lentament, potser perquè el dolor és massa insuportable i cal abocar-lo a poc a poc, com un degoteig de secrets que esquitxa, fins que al final mulla del tot.

Si la @marta_rojals continua escrivint així, li auguro molts èxits. Ah! I li prometo que, si la maleïda crisi m’ho permet, li compraré un exemplar de la pròxima novel·la. Tant me fa que només sàpiguen quin rostre té els de casa seva: un escriptor és el que escriu i no pas la cara que fa. Mentre segueixi escrivint, m’és igual si ho fa a dues o a quatre mans: les pròpies i les de l’ altra.

 

Altres punts de vista:

El que llegeixo  |  Diari Maresme  |  El núvol  |

Fotografia inicial: photo credit: caterina.appia via photopin
Anuncis

La sopa de l’avi

sopa_avi

De tant en tant (menys sovint del que m’agradaria), passo per la biblioteca. Quan hi vaig, acostumo a aturar-me en els prestatges de novetats perquè sempre hi acabo descobrint llibres o música que em criden l’atenció. En la meva darrera expedició bibliotecària, em va atraure el llibret La sopa de l’avi, una faula breu (en una hora la teniu llegida) escrita per l’argentí Mario Satz i il·lustrada pel català Albert Asensio.

Que per què vaig fer el gest d’endur-me’l? Doncs per motius diversos: en primer lloc, perquè m’agrada la sopa i valoro l’experiència de la gent gran; en segon lloc, perquè feia pinta de ser un petit tresor i, per últim, perquè va ser una sorpresa reconèixer el nom del traductor com un antic company de facultat.

La història ens explica una experiència de donar i rebre. Una adolescent, la Catalina, pateix anorèxia i els pares no aconsegueixen fer-la reaccionar. L’avi es proposa ajudar-la i per això cada dia li dibuixa un dels ingredients de la sopa que li prepararà i li explica alguna anècdota o història que, a poc a poc, fan que la noia tingui ganes de saber i de participar en el joc de artístic que li proposa el seu avi.

Els qui conegueu l’anorèxia sabreu que amb una sopa (ni amb deu) no se supera aquesta malaltia, sinó que és un procés llarg, lent i dificultós, amb passos endavant i retrocessos. Preneu-vos la història de La sopa de l’avi com una faula, doncs, on el que crec que s’hi pretén destacar és la dedicació als altres, l’amor, la paciència, la tendresa, la constància, la transmissió del coneixement dels avis savis i l’oportunitat de deixar ser i deixar fer. En aquest sentit, són clares aquestes paraules de l’avi: 

“Estimem aquells que ens fan lliures i independents -va dir per fi, amb un fil de veu- justament perquè en allunyar-nos d’ells ens acostem més i més a nosaltres mateixos”.

Font de la imatge: http://www.clker.com/

Font de la imatge: http://www.clker.com/

La sopa de l’avi ha estat publicat per Babulinka Books, una editorial que es proposa posar a l’abast dels lectors obres per a l’educació emocional amb l’objectiu de construir un món més harmònic. Probablement per això el seu lema és “Siguem savis al més aviat possible”. Així també s’entén el nom de Babulinka, que significa ‘àvia’ en rus.

Per últim, m’agradaria fer una apunt sobre la traducció del títol. En la llengua original, és Sopa de abuelo i no pas La sopa del abuelo. Per què, doncs, en català s’ha optat per La sopa de l’avi? Crec que es podria haver mantingut un títol més fidel, ja que també tenim sopa de verdures, sopa de peix, etc. Amb la traducció catalana em fa l’efecte d’haver perdut la idea que l’avi és en realitat l’ingredient principal de la sopa guaridora. Tot i això, si us ve de gust una cullerada de sopa, aquí en podeu fer un tast.

També en parlen: Llibreria Al·lots  |  Pati de llibres   | Màrius Serra, a Catalunya Ràdio

 Fotografia inicial:cogdogblog via photopin cc

El gorg ample

La celebració de l’Any Espriu s’acaba. Arreu del país s’han fet tota mena d’actes per homenatjar l’escriptor empordanès. Jo no volia ser menys, i he preparat aquest modest tribut a Salvador Espriu en commemoració del centenari del seu naixement. Espero que us agradi.

El nen perdut que sabia el que volia

Aher Arop Bol segurament no us diu res. No sabeu si és un nom o en són tres. Si és de persona o de cosa. Ni tan sols sospiteu de quina llengua són aquests mots. Tranquils. Fins fa poc jo també ho desconeixia tot, però us asseguro que si llegiu El nen perdut que sabia el que volia no podreu oblidar-vos-en. I és que Aher Arop Bol és el nom de l’autor i protagonista del llibre autobiogràfic que explica les vivències de l’Aher, un noi sud-sudanès, que ha de fugir del país als anys vuitanta per culpa de la guerra civil.

Les vivències comencen l’any 1987, en un camp de refugiats d’Etiòpia al qual l’Aher i el seu oncle han fugit. Amb només 3 anys, ha perdut el rastre dels pares i aviat perdrà el rastre del seu oncle i s’haurà d’espavilar per, simplement, sobreviure. El periple acaba l’any 2002, quan té 19 anys, a Sud-Àfrica. En aquests 16 anys, l’Aher ha recorregut mig continent i s’ha vist abocat a superar dificultats que semblen impossibles, però ell és fort (o se n’ha hagut de fer), intel·ligent i generós i, malgrat tot, sembla que té una estrella que el protegeix i que l’ajuda a aconseguir el seu somni: poder estudiar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Amb una gran simplicitat explica fets terribles. Només amb l’inici ja se’t glaça la sang:

“Vaig arribar a un camp de refugiats d’Etiòpia a coll del meu oncle Atem, que havia anat obrint camí entre la malesa mentre fugíem. Des seguida vaig saber que en deien Panyido, d’aquell camp. Era el 1987 i jo tenia tres o quatre anys. […] S’imaginaven que els familiars que havien marxat abans que ells els rebrien al més pur estil sudanès, oferint-los alguna cosa per menjar, o que hi trobarien desconeguts que voldrien compartir amb ells el menjar que tenien, però a Panyido no hi havia res més que cares afamades i gent que plorava demanant ajuda. No hi havia ni menjar ni personal humanitari. N’hi havia que queien a terra desesperats, emblanquinats de pols, i ja no es movien d’allà. Els que encara tenien prou forces tornaven enrere cap a aquella riuada de gent que no s’acabava mai i que continuava sortint d’entre la malesa i els ajudaven a passar el riu”.

Malgrat que hi ha massa errades ortogràfiques, trobo que és un encert que La Campana hagi publicat aquest llibre. En aquests temps tan difícils, ens dóna una mica d’esperança pensar que hi ha gent que és capaç de tirar endavant i arribar a la seva meta encara que els obstacles siguin majúsculs.

A la xarxa en parlen també:

Llegir en cas d’incendi |  El blog petit |  Vilaweb

La química secreta de les trobades

Després de la colpidora Sukkwan Island, m’he dedicat a la lectura d’una cosa molt més lleugereta: La química secreta de les trobades, del francès Marc Levy. Per dir-ho ras i curt, és una novel·la que val per passar l’estona, per entretenir, però per a poca cosa més. De fet, no crec que d’aquí a un any recordi gaire de què tracta ni com es desenvolupa la història. Al meu parer, és com si fos una hamburguesa més en el món del menjar ràpid, amb alguns condiments que pretenen fer-la especial, però que no sé si ho aconsegueix. En realitat, en algun moment he estat a punt d’abandonar, perquè se’m feia una mica lenta i no semblava que acabés de ser el que explica la contraportada.

La història se situa als anys cinquanta (que sembla que estan molt de moda) i explica les vivències de l’Alice, una jove perfumista londinenca que, per culpa de la predicció d’una vident es planteja qui és i qui deu ser l’amor de la seva vida. Amb l’ajuda del seu veí, en Daldry, un pintor una mica corcó, impulsiu i estrambòtic però generós, l’Alice emprèn un viatge a Turquia per mirar de trobar les respostes a les indicacions de la vident.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El que més m’ha agradat precisament ha estat la descripció d’Istanbul, dels barris i dels llocs més turístics, que m’ha dut records de la visita a aquesta ciutat. Si no hi heu estat, us la recomano, així després podreu fruir una mica més de la novel·la.

Com podeu comprovar amb les portades, el llibre ha estat força exitós, ja que ha estat traduït a diverses llengües. Em sorprèn, però, que els títols en català, en italià i en castellà difereixin tant de l’original (L’étrange voyage de Monsieur Daldry), que sí que ha conservat l’anglès. Per què?

També en parlen: La immortalidad del libro   |   Nosaltres llegim

Sukkwan Island

Sukkwan Island ha estat una de les novel·les presents a la majoria de llibreries catalanes des que va aparèixer fa un parell d’anys aproximadament. Reconec que l’havia tingut a les mans moltes vegades, però no m’havia decidit a endur-me’l a casa perquè considerava que no tenia ànims per a la història que suggeria la contraportada. Després de llegir diversos comentaris positius a la xarxa, quan el vaig veure disponible a la biblioteca vaig pensar que ho havia d’aprofitar.

David Vann, un autor nord-americà, ha traçat una història de personatges solitaris, inspirada en algunes vivències pròpies. La solitud dels personatges és tal, que es materialitza en un confinament voluntari en una illa deshabitada d’Alaska, Sukkuvan. Els protagonistes, un pare i un fill adolescent, intenten comprendre’s i reduir les distàncies que els separen, però ni l’entorn, ni els antecedents ni el seu present els ho posen fàcil, ans al contrari: tots aquests condicionants esdevenen eines d’ofec i frustració, les quals únicament aconsegueixen crear tensions que, sense saber ben bé com, acaben esclatant brutalment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En Jim, el pare, és un home que té un gran sentiment de culpa per com s’ha comportat amb les seves parelles i, sobretot, amb el seu fill Roy i que, per tot plegat, se sent un fracassat. Per això decideix que passar una temporada en una cabana aïllada amb el seu fill serà una aventura que li permetrà recuperar el temps perdut i fer-se perdonar. En Roy hi accedeix amb la confiança que el seu pare ho tindrà tot controlat i sabrà resoldre tots els problemes que puguin sorgir en un entorn hostil. Tanmateix, a l’hora de la veritat, en Jim és un immadur que actua sovint com un adolescent, cosa que en certa forma obliga en Roy a adoptar el rol d’adult en algunes ocasions.

La història va creant a poc a poc una sensació de fredor, d’intranquil·litat i de desesperació que ens enfronta als límits de la supervivència. Al final, el que havia començat com una aventura lluny de la ciutat es transforma en un malson.

Els qui estigueu buscant una lectura amable, oblideu-vos d’aquest títol, ja que és una història crua per a la qual cal trobar el moment. Si voleu comprovar si teniu l’ànim a punt, aquí en podreu llegir l’inici. Si ets dels que ja l’han llegida, quina de les portades et sembla més escaient? Jo em quedo amb la d’Alfabia, sens dubte.

També en parlen: Lectures de l’Espolsada   |   Nosaltres llegim   |   La esfera cultural

El petit llibre de les grans preguntes

el-petit-llibre-de-les-grans-preguntes3

Avui us parlaré d’un llibre una mica diferent, perquè no és una novel·la, com ho són la majoria de les obres que ressenyo. Es tracta d’El petit llibre de les grans preguntes, de Gregory Stock, un biofísic estatunidenc. Es tracta d’un llibre que planteja al lector 217 preguntes i deixa un espai perquè cadascú hi anoti les seves respostes. No  són preguntes de cultura general o que pretenen posar a prova els coneixements dels lectors, sinó que en general l’obliguen a reflexionar, a plantejar-se qüestions morals o ètiques o a endinsar-se en els seus records o pensaments profunds. Perquè us en feu una idea, us reprodueixo quatre de les preguntes que fa:

  • Pregunta 80: T’estimes més morir plàcidament entre amics als cinquanta anys, o patint i sol als vuitanta? Suposa que la major part dels darrers trenta anys la passes bé.
  • Pregunta 79: Per  20.000 euros, passaries tres mesos sense rentar-te, raspallar-te les dents ni utilitzar desodorant? Suposa que no en poguessis explicar la raó a ningú,  que això no tingués cap efecte a llarg termini en la teva feina.
  • Pregunta 88: El teu millor amic, el teu pare i tu aneu de vacances junts a una selva remota. Els teus dos companys topen amb un niu d’escurçons verinosos, que els mosseguen unes quantes vegades. Saps que cap dels dos no sobreviurà sense una injecció immediata d’antídot, però només teniu una sola dosi i és a la teva butxaca. Què faries?
  • Pregunta 217: Si et garantissin respostes sinceres a tres preguntes qualssevol, a qui les faries i què preguntaries?

A més, al final del llibre, hi ha un apèndix amb unes quantes preguntes més; corresponen a qüestions que poden ampliar l’interrogant marcat amb un asterisc en la primera part.

L’autor també en té una versió orientada als més petits: The kid’s book of questions, que crec que no ha estat traduïda aquí. En podeu consultar algun fragment en aquest enllaç:  The Kids’ Book of Questions

Com veieu, no és una obra per llegir d’una tirada sinó que es pot obrir a l’atzar i reflexionar sobre la pregunta. Pot ser un bon entreteniment per a una sobretaula, sempre que es tingui en compte la sensibilitat dels participants i se sigui tolerant amb les respostes.