L’altra

 

laltra_marta-rojals_libro-OMAC364

Al tren, al metro, a l’autobús, a la parada del bus i al sofà; fins i tot al bany. Al matí i al vespre, mentre dinava o abans d’anar a dormir. Tots aquests moments els he compartit amb L’altra, la segona noveŀla de la Marta Rojals. I ha estat tot un plaer.

He de confessar que tenia un cert recel en començar-ne la lectura. Pensava que tal vegada em decebria, ja que després de l’èxit de Primavera,estiu,etcètera temia que fos un text publicat a remolc de l’anterior, però sense el mateix ganxo. Vaig tenir el miratge d’aquesta idea en fer un cop d’ull a la contraportada: una dona que ronda els quaranta batalla per fer front a una crisi econòmica i de parella. Això sí, passava de situar la història de l’entorn rural a la ciutat, Barcelona. Davant de la temença, vaig decidir no comprar-me’l sinó que me’l van deixar; però, benvolguda autora, creu-me si et dic que n’he fet tanta propaganda que no hauràs notat la meva no-compra. I és que val la pena.

No n’explicaré gran cosa; només el que cregui imprescindible per animar-vos a llegir-lo. L’Anna i en Manel són una parella que viuen al barri de Gràcia, i que tenen pinta de ser  uns d’aquests modernets que estan tan en voga. Ella fa feinetes de disseny gràfic; ell és un periodista a l’atur. La seva relació ha estat sempre molt intensa, però alguna cosa farà trontollar aquesta solidesa. Hi tindran especialment a veure el Teo, un noi sord que és un veí de l’estudi,  i la germana del Manel, que se’ls instaŀla al pis una temporadeta. I quan ja et sembla que ja està tot dat i beneït, t’arriba el final, que és com un cop de puny a l’estómac, que et deixa una sensació amarga i de profunda tristesa.

Des del meu punt de vista, és una noveŀla sobre la memòria i l’oblit i l’oblit conscient, que no és altra cosa que memòria profunda. Em sembla una reflexió sobre qui som, sobre si vivim la vida que volem o oblidem per no voler ser qui som. Per plantejar-nos si, quan ens mirem al mirall, som de debò la imatge que ens retorna.

El que més m’ha convençut del llibre ha estat com està explicada la història. És una escriptura que sembla a raig, però que està estudiada al mil·límetre, escollint les paraules amb un bisturí perquè amb dues intervencions puguis imaginar-te els personatges i tenir, a petites dosis, les pistes per compondre’t la història lligant passat i present. I això ho fa lentament, potser perquè el dolor és massa insuportable i cal abocar-lo a poc a poc, com un degoteig de secrets que esquitxa, fins que al final mulla del tot.

Si la @marta_rojals continua escrivint així, li auguro molts èxits. Ah! I li prometo que, si la maleïda crisi m’ho permet, li compraré un exemplar de la pròxima novel·la. Tant me fa que només sàpiguen quin rostre té els de casa seva: un escriptor és el que escriu i no pas la cara que fa. Mentre segueixi escrivint, m’és igual si ho fa a dues o a quatre mans: les pròpies i les de l’ altra.

 

Altres punts de vista:

El que llegeixo  |  Diari Maresme  |  El núvol  |

Fotografia inicial: photo credit: caterina.appia via photopin

La sopa de l’avi

sopa_avi

De tant en tant (menys sovint del que m’agradaria), passo per la biblioteca. Quan hi vaig, acostumo a aturar-me en els prestatges de novetats perquè sempre hi acabo descobrint llibres o música que em criden l’atenció. En la meva darrera expedició bibliotecària, em va atraure el llibret La sopa de l’avi, una faula breu (en una hora la teniu llegida) escrita per l’argentí Mario Satz i il·lustrada pel català Albert Asensio.

Que per què vaig fer el gest d’endur-me’l? Doncs per motius diversos: en primer lloc, perquè m’agrada la sopa i valoro l’experiència de la gent gran; en segon lloc, perquè feia pinta de ser un petit tresor i, per últim, perquè va ser una sorpresa reconèixer el nom del traductor com un antic company de facultat.

La història ens explica una experiència de donar i rebre. Una adolescent, la Catalina, pateix anorèxia i els pares no aconsegueixen fer-la reaccionar. L’avi es proposa ajudar-la i per això cada dia li dibuixa un dels ingredients de la sopa que li prepararà i li explica alguna anècdota o història que, a poc a poc, fan que la noia tingui ganes de saber i de participar en el joc de artístic que li proposa el seu avi.

Els qui conegueu l’anorèxia sabreu que amb una sopa (ni amb deu) no se supera aquesta malaltia, sinó que és un procés llarg, lent i dificultós, amb passos endavant i retrocessos. Preneu-vos la història de La sopa de l’avi com una faula, doncs, on el que crec que s’hi pretén destacar és la dedicació als altres, l’amor, la paciència, la tendresa, la constància, la transmissió del coneixement dels avis savis i l’oportunitat de deixar ser i deixar fer. En aquest sentit, són clares aquestes paraules de l’avi: 

“Estimem aquells que ens fan lliures i independents -va dir per fi, amb un fil de veu- justament perquè en allunyar-nos d’ells ens acostem més i més a nosaltres mateixos”.

Font de la imatge: http://www.clker.com/

Font de la imatge: http://www.clker.com/

La sopa de l’avi ha estat publicat per Babulinka Books, una editorial que es proposa posar a l’abast dels lectors obres per a l’educació emocional amb l’objectiu de construir un món més harmònic. Probablement per això el seu lema és “Siguem savis al més aviat possible”. Així també s’entén el nom de Babulinka, que significa ‘àvia’ en rus.

Per últim, m’agradaria fer una apunt sobre la traducció del títol. En la llengua original, és Sopa de abuelo i no pas La sopa del abuelo. Per què, doncs, en català s’ha optat per La sopa de l’avi? Crec que es podria haver mantingut un títol més fidel, ja que també tenim sopa de verdures, sopa de peix, etc. Amb la traducció catalana em fa l’efecte d’haver perdut la idea que l’avi és en realitat l’ingredient principal de la sopa guaridora. Tot i això, si us ve de gust una cullerada de sopa, aquí en podeu fer un tast.

També en parlen: Llibreria Al·lots  |  Pati de llibres   | Màrius Serra, a Catalunya Ràdio

 Fotografia inicial:cogdogblog via photopin cc

Sukkwan Island

Sukkwan Island ha estat una de les novel·les presents a la majoria de llibreries catalanes des que va aparèixer fa un parell d’anys aproximadament. Reconec que l’havia tingut a les mans moltes vegades, però no m’havia decidit a endur-me’l a casa perquè considerava que no tenia ànims per a la història que suggeria la contraportada. Després de llegir diversos comentaris positius a la xarxa, quan el vaig veure disponible a la biblioteca vaig pensar que ho havia d’aprofitar.

David Vann, un autor nord-americà, ha traçat una història de personatges solitaris, inspirada en algunes vivències pròpies. La solitud dels personatges és tal, que es materialitza en un confinament voluntari en una illa deshabitada d’Alaska, Sukkuvan. Els protagonistes, un pare i un fill adolescent, intenten comprendre’s i reduir les distàncies que els separen, però ni l’entorn, ni els antecedents ni el seu present els ho posen fàcil, ans al contrari: tots aquests condicionants esdevenen eines d’ofec i frustració, les quals únicament aconsegueixen crear tensions que, sense saber ben bé com, acaben esclatant brutalment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En Jim, el pare, és un home que té un gran sentiment de culpa per com s’ha comportat amb les seves parelles i, sobretot, amb el seu fill Roy i que, per tot plegat, se sent un fracassat. Per això decideix que passar una temporada en una cabana aïllada amb el seu fill serà una aventura que li permetrà recuperar el temps perdut i fer-se perdonar. En Roy hi accedeix amb la confiança que el seu pare ho tindrà tot controlat i sabrà resoldre tots els problemes que puguin sorgir en un entorn hostil. Tanmateix, a l’hora de la veritat, en Jim és un immadur que actua sovint com un adolescent, cosa que en certa forma obliga en Roy a adoptar el rol d’adult en algunes ocasions.

La història va creant a poc a poc una sensació de fredor, d’intranquil·litat i de desesperació que ens enfronta als límits de la supervivència. Al final, el que havia començat com una aventura lluny de la ciutat es transforma en un malson.

Els qui estigueu buscant una lectura amable, oblideu-vos d’aquest títol, ja que és una història crua per a la qual cal trobar el moment. Si voleu comprovar si teniu l’ànim a punt, aquí en podreu llegir l’inici. Si ets dels que ja l’han llegida, quina de les portades et sembla més escaient? Jo em quedo amb la d’Alfabia, sens dubte.

També en parlen: Lectures de l’Espolsada   |   Nosaltres llegim   |   La esfera cultural

Terres de lloguer

 A casa, sempre he sentit parlar de masovers. Al poble, n’hi ha hagut força i això vol dir que també hi ha hagut els amos (o els senyors) i els masos corresponents; però la cosa ha anat a menys, i potser per això em vaig sentir atreta per la novel·la de l’Antoni Pladevall, que va ser la guanyadora del premi Joaquim Amat-Piniella.

Terres de lloguer explica la història de dues famílies de masovers (que jo situo a la plana de Vic, potser perquè l’autor és osonenc) i de què passa quan, passats molts anys de regentar les terres dels amos, aquests decideixen rescindir-los els contractes de masoveria. Se’ns mostra la vida present i també passada d’en Vicenç i d’en Josep, dues ànimes lligades a la terra que, en haver-la d’abandonar per força i de cop, se senten desplaçats, alienats i traïts i es converteixen en persones ermes i eixorques, com la terra quan no es conrea. Fent un paral·lelisme actual, podríem dir que són personatges que es troben desnonats i sense feina i han de tornar a començar sense saber gaire com fer-ho.

De fet, tinc la sensació que la novel·la és un crit contra la destrucció d’una vida lligada al territori, un territori que per a molts és l’oxigen per sobreviure. I és que no és només la narració de la transformació de la vida a pagès, sinó la incapacitat per no voler (o no poder) adaptar-se a un entorn imposat. Per cert, no sé si és casualitat o no, però els personatges femenins se saben acomodar millor a les noves situacions.

Malgrat que sovint es fan relats idíl·lics de la vida a pagès, que ningú s’hi esperi trobar un retrat amable de la vida rural: la novel·la respira un aire pessimista, que es va ennegrint a mesura que avança. Tanmateix, cal lloar la riquesa lingüística amb què parlen els personatges.

En aquesta entrevista a l’autor, a propòsit de la publicació de la novel·la posterior (La papallona negra), es resumeix molt bé el que transmet Terres de lloguer:  “Plegar de pagès és plegar d’una manera de viure”. I jo hi estic d’acord.

A la xarxa en parlen: Quadern de mots |  Els orfes del Senyor Boix

Alí y Nino

Alí y Nino

Si algú m’hagués dit fa un temps que llegiria un clàssic de la literatura de l’Azerbaidjan no l’hauria cregut; tanmateix, aquí em teniu, comentant Alí y Nino, una novel·la publicada en castellà per Libros del Asteroride y traduïda a un gran nombre de llengües. El cert és que em vaig decidir a llegir-la perquè tot el que havia llegit de Libros de l’Asteroide m’havia agradat i perquè feia poc temps que havia conegut una persona azerbaidjanesa i volia conèixer alguna cosa més d’aquest pais que m’era tan desconegut.

El llibre explica la història d’amor de l’Alí i la Nino, a principis del segle XX, quan l’Azerbaidjan és un crisol cultural: cristians, georgians, musulmans, turcs… conviuen en un mateix país i els seus costums es barregen en un territori en plena transformació. L’Alí (un adzerbaidjanès aristòcrata i musulmà) i la Nino (una princesa cristiana d’origen georgià) són una bona mostra d’aquesta mescla. Tots dos han de superar (o acceptar) convencionalismes culturals per poder estar junts i tirar endavant. Aquest estira-i-arronsa entre cultures diferents és alhora un reflex de la realitat del país, on Orient i Occident s’atrauen i es repel·len just abans d’esclatar la Primera Guerra Mundial.

Tot i que la novel·la és a mig camí entre les històries de Les mil i una nits i Romeu i Julieta i és la suma d’exotisme oriental i de romanticisme clàssic, reconec que la gran càrrega d’informació historicocultural que cal per contextualitzar-la amb la profunditat que es mereix se m’ha fet una mica feixuga. Tanmateix, ens obre els ulls a una realitat multicultural que sembla que actualment no acostumem a associar amb els països d’aquella zona.

Pel que fa a l’autoria de l’obra, sembla ser que és un misteri. Malgrat que està signada amb el psudònim de Kurban Said, no se sap del cert qui era. S’especula que el nom pot fer referència a dues persones, Yusif Vazir Chamanzaminli i Lev Nussibaum (conegut també com a Essad Bey). Sembla que el primer (un polític i escriptor d’Azerbaidjan) hauria escrit la majoria de l’obra i que el segon (un escriptor de novel·les i biografies) hauria retocat l’obra original incloent-hi fragments del georgià G. Robakidze. Finalment, però, la baronessa Elfriede Ehrenfels hauria escollit el nom de Kurban Said per publicar-lo a Viena l’any 1937. Tot i això, hi ha qui creu que la novel·la és exclusivament obra de Nussibaum i, fins i tot, algú afirma que l’autora va ser la mateixa baronessa.

Sigui com sigui, sembla que l’Alí i la Nino són el Romeu i la Julieta asiàtics. Vegeu, si no, l’homenatge que la ciutat georgiana de Batumi ha retut a aquests dos amants amb aquesta espectacular escultura en moviment.

El retorn de l’edat mitjana

Després de molt temps de no fer-ho, he tornat a llegir novel·la ambientada en l’època medieval, cosa que m’agrada molt. Concretament, tinc entre mans Historia del rey transparente, de la Rosa Montero. La lectura d’aquest fragment va coincidir amb la nova onada de retallades que Rajoy va anunciar a mitjan juliol. La protagonista, una camperola, davant d’una guerra diu:

“Me da lo mismo quién gane este combate. Bajo el Rey de Aragón o el Rey de Francia nuestra vida seguirá siendo una mísera jaula. Para el Señor sólo somos animales domésticos, y no los más preciados: sus alanos, su bridones, incluso sus palafrenes son mucho más queridos. Tenemos que trabajar las tierras del amo, reparar sus caminos y sus puentes, limpiar la perreras, lavar sus ropas, cortar y acarrear la leña para sus chimeneas, pastorear su ganado y hacerlo pasear por los campos del señorío para fertilizarlos con sus excrementos. Tenemos que pagar el diezmo eclesiástico, y los rescates de Abuny y sus  hombres cuando resultan vencidos en sus estúpidos torneos; tenemos que costear el nombramiento de caballero de sus hijos y las bodas de sus hijas, y contribuir con una tasa especial para las guerras. El molino, el horno y el lagar son del amo, y nos pone un buen precio cada vez que vamos a moler nuestro grano, a cocer nuestro pan o a prensar nuestras manzanas para hacer sidra. Ni siquiera podemos casarnos o morirnos tranquilos: tenemos que pagarle al amo por todo ello. No conozco un solo villano que no odie a su Señor, pero somos animales temerosos.”

Us sona d’alguna cosa? El paral·lelisme és fàcil, oi?

Una temporada para silbar

En Toby, en Damon i en Paul són, de petit a gran, els germans Milliron. Viuen a Marias Coulee (Montana) a principis del segle XX amb el seu pare. Orfes de mare, s’han hagut d’espavilar per tirar endavant entre tots quatre. I es pot dir que se’n surten força bé, menys en un aspecte: la cuina. Els fills destaquen per ser bons genets i força bons estudiants, especialment en Paul, que és la veu que ens explica la història.

Les seves vides monòtones i tranquil·les es veuen sacsejades quan decideixen contractar una mena de majordona a través d’un anunci que llegeixen al diari. Amb l’arribada de la Rose i el seu germà, en Morrie, la vida de la família Milliron i la dels que els envolten agafen un altre aire, farcida de petits detalls novedosos i més amable i interessant, especialment des que en Morrie es converteix en el mestre de l’escola rural. Amb els seus mètodes poc convencionals per a l’època, aconsegueix estimular els alumnes i descobrir-los tot un món.

Si us ve de gust fer un viatge al passat a través de la mirada innocent d’un nen, us recomano que llegiu aquesta novel·la. Ivan Doig ha fet un text amable i ben escrit. M’han agradat sobretot les descripcions de les sensacions dels personatges i dels paisatges. M’ha captivat aquest fragment:

En resum, un altre encert de Libros del Asteroide (de moment 100% de satisfacció amb les tries d’aquesta editorial). Espero que es publiqui aviat Work song, la novel·la que explica la vida de Morrie Morgan una dècada després de la vida a Marias Coulee.

Altres enllaços relacionats:

Richie Havens – Follow the Drinking Gourd (cançó que apareix al llibre)

Entrevista amb Ivan Doig (en anglès)

Opinió a Els orfes del senyor Boix

Opinió a Lectures de l’Espolsada


atencióACTUALITZACIÓ (gener 2013): Libros del Asteroide ja ha publicat una nova obra d’Ivan Doig, Verano en English Creek (traduïda per Vanesa Casanova). Llegiu-ne l’inici aquí.