Fetén Fetén

A l’estiu, quan fa calor i no pots dormir, de vegades engegues la tele esperant que vingui la son. Normalment, no fan res de bo i et dediques a fer zàping compulsivament, que és el que realment és hipnòtic. Però en una nit d’aquestes, em vaig quedar atrapada pel concert dels Fetén Fetén, un duet format per Jorge Arribas i Diego Galaz que desconeixia del tot. Les seves melodies, majoritàriament de collita pròpia, tenen aquella amabilitat que ens transporta a la vida senzilla, quan un violí i un acordió eren la millor orquestra del món, i una sonoritat afrancesada que, encara que no s’hagi posat mai un peu a París, te’n fa tenir nostàlgia. Jo m’he fet fan d'”Un vals para Amelia”, una de les peces que sentireu si mireu el vídeo.

Anuncis

He mirat aquesta terra

L’Any Espriu va començar oficialment el dia 23 de gener. En aquella data es va fer l’acte inaugural al Palau de la Música per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. Com no podia ser d’una altra manera, la Sílvia Pérez Cruz hi va intervenir interpretant un poema musicat, “He mirat aquesta terra”, que també ha cantat en Raimon. Jo, què voleu que us digui, em quedo amb la versió de la Sílvia  Pérez Cruz i el Toti Soler.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Un petit tresor

Cançó del bes sense port

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Poema de Maria Mercè Marçal

No em podreu negar que aquest poema és una meravella, però es  converteix en una petita joia en la versió que en va fer Miguel Poveda, al disc Desglaç (Discmedi, 2005), on musica diversos poetes catalans, des de Verdaguer fins a Casasses.

 

Escolteu la cançó i ja em direu què us sembla. De tota manera, no us deixeu perdre tampoc la resta del disc. Ai, que bé que acabo el dia!

Música per anar a dormir en pau

Avui he anat a un concert, on he descobert aquesta peça que desconeixia. Segons sembla, es coneix amb el nom d’Ave Maria de Caccini, però resulta que no és del tal senyor Caccini. Segons diuen, l’autor és el rus Vladimir Vavilov (1925-1973), que tenia el costum d’atribuir a altres compositors les seves creacions. També corre la versió que, una vegada mort Vavilov, inexplicablement es va atribuir a Giulio Caccini (1551-1618) l’obra que Vavilov havia etiquetat com a anònima. Sigui com sigui, és una peça preciosa, al meu entendre de diumenge a la nit.

També us deixo la versió que en va fer Inessa Galante:

Per cert, em sona com si aquesta peça aparegués en la banda sonora d’alguna pel·lícula, però no sé a quina. Us sona?

Imatge: chicks57 via photopin cc

Descobriments musicals

Aquesta setmana he descobert dos artistes que m’han agradat especialment: Gregory Porter i Ben l’Oncle Soul.
Gregory Porter es perfila com una figura emergent del jazz vocal. Ha enregistrat Water, 1960 What? i Be good. D’aquest últim disc, m’agrada especialment la cançó ‘Be Good (Lion’s song)’.

Pel que fa a Ben l’Oncle Soul, és en realitat el francès Benjamin Duterde (Tours, 1984). I precisament el dia 1 de març va actuar a la Sala Apolo dins del festival Mil·lenni. Ha publicat Soul Wash, Ben l’Oncle Soul i Live Paris. El primer conté bàsicament versions (no us deixeu perdre una versió del famós ‘Barbie Girl’, d’Aqua, o la de ‘Sympathique’, que va popularitzar Pink Martini). Us deixo el vídeo de ‘Soulman’, però alerta, que s’enganxa!

J’ai pas le regard de Spike Lee
J’ai pas l’génie de De Vinci
J’ai pas les pieds sur Terre,
la patience de ma banquière
J’ai pas ces choses-là.

J’ai pas la sagesse de Gandhi,
L’assurance de Mohammed Ali
J’ai pas l’âme d’un gangster,
la bonté de l’Abbé Pierre,
Ni l’aura de Guevara

Je n’suis qu’un Soulman
Écoute ça, Baby
J’suis pas un Superman,
Loin de là
Juste moi, mes délires,
j’n’ai rien d’autre à offrir
Mais je sais qu’en fait c’est déjà ça

J’ai pas l’physique des magazines,
J’ai pas l’humour de Charlie Chaplin
Je n’ai pas la science infuse
Le savoir faire de Bocuse
Non je n’ai ces choses là

J’ai pas la chance de Neil Armstrong
J’ai pas la carrure de King Kong
Plusieurs cordes à mon arc,
la ferveur de Rosa Parks
Ni le courage de Mandela

Moi j’aurais aimé être comme eux
Être hors du commun
J’ai bien essayé,
J’ai fait d’mon mieux
Mais quoique je fasse à la fin

Juste moi, mes délires,
Mais je sais qu’en fait c’est déjà ça


(Font: Nuestros vecinos del norte)

Pärt, Barcelona i Björk

Fa un temps, a La casa en obres, en Raül Garrigasait va dedicar una entrada al músic Arvo Pärt. Aquesta publicació em va fer pensar les seves peces i vaig començar a escoltar més obres seves. El cert és que la primera vegada que em van enfrontar a una partitura d’Arvo Pärt (Estònia, 1935), el vaig maleir. Em costava d’entendre l’encaix de les veus i el que sonava no m’agradava gens. Suposo que per la dificultat que comportava va ser una decisió encertada deixar la peça per a un moment més propici. Van passar un parell o tres d’anys, i la partitura em va tornar a arribar. Suposo que perquè jo havia evolucionat musicalment parlant, el Magnificat (1989) de Pärt va començar a entrar-me com una cosa natural, amb unes harmonies que m’omplien tots els racons del cos: l’espai entre costelles, els narius, la distància entre els dits, l’aire entre els cabells. Experimenteu aquesta sensació:
De la Björk no en sé gran cosa; només que és una cantant i actriu islandesa una mica extravagant. Tanmateix, penso que hi tinc coses en comú, si em refio de l’entrevista que li va fer ella a l’Arvo Pärt. M’encanta com la Björk descriu les sensacions que li provoca la música de l’estonià, em sembla una manera molt gràfica i encertada de fer-ho. I per acabar-ho d’adobar, el vídeo inclou imatges de la Sagrada Família de Barcelona tant a l’inici com al final. Quin és el lligam entre aquests tres elements? Jo, de moment, encara no he descobert la incògnita.
Us recomano enormement que, si voleu eixamplar el pit i la ment, no deixeu d’escoltar les seves obres. Són altament transformadores.

Estius d’infantesa

Ara que ja em començo a fer gran i ja fa temps que parlo amb els companys i companyes de generació dels dibuixos que vèiem quan érem petits, dels gelats que ens menjàvem, de les cançons que ens agradaven o dels jocs a què jugàvem, m’ha semblat una bona idea compartir aquest vídeoclip de Delafé y Las Flores Azules. Es tracta de “1984”, una oda als estius dels vuitanta amb un munt de referents i una estètica molt adient. Potser els meus estius d’infantesa no eren exactament així, però me’ls recorda força.

1984, de Delafé y las flores azules