Terres de lloguer

 A casa, sempre he sentit parlar de masovers. Al poble, n’hi ha hagut força i això vol dir que també hi ha hagut els amos (o els senyors) i els masos corresponents; però la cosa ha anat a menys, i potser per això em vaig sentir atreta per la novel·la de l’Antoni Pladevall, que va ser la guanyadora del premi Joaquim Amat-Piniella.

Terres de lloguer explica la història de dues famílies de masovers (que jo situo a la plana de Vic, potser perquè l’autor és osonenc) i de què passa quan, passats molts anys de regentar les terres dels amos, aquests decideixen rescindir-los els contractes de masoveria. Se’ns mostra la vida present i també passada d’en Vicenç i d’en Josep, dues ànimes lligades a la terra que, en haver-la d’abandonar per força i de cop, se senten desplaçats, alienats i traïts i es converteixen en persones ermes i eixorques, com la terra quan no es conrea. Fent un paral·lelisme actual, podríem dir que són personatges que es troben desnonats i sense feina i han de tornar a començar sense saber gaire com fer-ho.

De fet, tinc la sensació que la novel·la és un crit contra la destrucció d’una vida lligada al territori, un territori que per a molts és l’oxigen per sobreviure. I és que no és només la narració de la transformació de la vida a pagès, sinó la incapacitat per no voler (o no poder) adaptar-se a un entorn imposat. Per cert, no sé si és casualitat o no, però els personatges femenins se saben acomodar millor a les noves situacions.

Malgrat que sovint es fan relats idíl·lics de la vida a pagès, que ningú s’hi esperi trobar un retrat amable de la vida rural: la novel·la respira un aire pessimista, que es va ennegrint a mesura que avança. Tanmateix, cal lloar la riquesa lingüística amb què parlen els personatges.

En aquesta entrevista a l’autor, a propòsit de la publicació de la novel·la posterior (La papallona negra), es resumeix molt bé el que transmet Terres de lloguer:  “Plegar de pagès és plegar d’una manera de viure”. I jo hi estic d’acord.

A la xarxa en parlen: Quadern de mots |  Els orfes del Senyor Boix

Anuncis

La dona que es va perdre

Acabo la lectura de La dona que es va perdre i penso que no sé gaire què he llegit. No sé si ho he entès i penso que potser sí que he acabat essent una dona que es va perdre en la lectura de la novel·la. Per això, rebobino i rellegeixo la contraportada del llibre: “Una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta”. I potser sí que és tot això, però a mi m’ha semblat una barreja de la fantasia de Murakami (si ell parla de gats, la Marina Espasa fa parlar talps), amb una certa inspiració kafkiana (homes que es converteixen en talps i talps que es converteixen en homes), una bona dosi d’Alícia al País de les Meravelles (traspassar a una realitat paral·lela), un punt de sarcasme de Calders i, per què no, un pensament de la pel·lícula d’animació G-Force (on un talp malèfic planeja destruir la vida dels éssers humans perquè sempre s’ha sentit perseguit i menystingut per la humanitat).

Què, com us heu quedat? Certament, a mi m’ha sorprès aquesta barreja. El cas és que amb tots aquests ingredients Marina Espasa explica la història de l’Alícia, una arquitecta que s’enamora d’un topògraf d’ulleres de pasta que resulta no ser del tot humà. Aquest amor sobtat la porta a submergir-se en els túnels dels talps i a reincorporar-se a la “vida normal” (per cert, què vol dir la vida normal?)  sense saber si ho ha somniat o si ho ha viscut en realitat.

Em fa gràcia que, un dels trets identificatius dels talps invasors que es camuflen entre els humans siguin les ulleres de pasta. De fet, no sé si em fa més gràcia que un animal pràcticament cec com ell porti ulleres o que d’aquí es pugui interpretar que els d’ulleres de pasta són com una plaga (i que consti que jo en duc, d’ulleres de pasta!).

D’altra banda, coincideixo amb Viu i llegeix en el fet que la protagonista, a banda de tenir punts en comú amb l’Alícia de Carroll, també té un regust d’Èlia de Primavera, estiu, etcètera; sobretot, cap al final del llibre.

En general, és un llibre que ha rebut bones crítiques, però no puc dir que m’hagi entusiasmat. Reconec que no m’esperava tant de surrealisme i que he hagut de fer un esforç per acabar-lo. Ara bé, he après moltes coses sobre els talps, ja que he buscat diverses informacions i imatges per poder-me’ls imaginar millor. Conclusió: són inquietants.

També en parlen:

Núvol  |  Nosaltres llegim  |  El fil d’Ariadna  |  Llibres, i punt!  |  Males herbes

Historia del Rey Transparente

En la darrera entrada, ja vaig dir que estava llegint Historia del Rey Transparente (2005)de la qual us vaig oferir un fragment que em semblava de superactualitat. En aquest apunt em dedicaré a comentar breument la novel·la.

Com molt bé diu l’autora, Rosa Montero, Historia del Rey Transparente és una narració d’aventures amb alguns tocs fantàstics ambientada en l’època medieval. Reconec que abans de comprar el llibre no n’havia sentit cap comentari ni n’havia llegit cap ressenya; en realitat, va ser culpa d’un instint molt bàsic de compra: me’l vaig quedar perquè em va agradar la coberta (quin gran criteri, eh?). El cert és que l’edició de Punto de Lectura en el format que en diuen BigBooks, Grandes libros en formato pequeño em va entusiasmar. Em va encantar tant el fet que és de tapa dura com que a la portada hi ha la reproducció d’un fragment de La torre de Babel (1563) de Pieter Brueghel, un dels més quadres predilectes.

Tot aquest embolcall conté la història de supervivència de la Leola, una camperola que ha de fer-se passar per cavaller  per sobreviure en un món violent i hostil, sobretot si s’és dona i serva. Els càtars i els croats, l’amor i la traïció, la fetilleria i el secret del Rey Transparent són alguns dels ingredients que es barregen en aquesta història on les dones tenen el protagonisme.

Crec que és una bona lectura per a l’estiu, sobretot per a aquells que vau gaudir amb Els pilars de la terra o La catedral del mar. Perquè aneu fent boca, aquí en teniu el principi i una entrevista amb l’autora:

Altres enllaços:

Blogtecarios | Regina Irae | Nada es para siempre

Font de la imatge: Caro Wallis via photopin cc

La librería ambulante

Situeu-vos als anys vint, a les zones rurals dels EUA, amb moltes granges disseminades per la planúria nord-americana. Imagineu un caminet que hi serpenteja i intuïu-hi, al fons, una polseguera no gaire densa. Si espereu una mica, descobrireu que se us acosta el Parnaso, la senyora McHill i el professor Mifflin. Deixeu que se us acostin i, si no s’aturen quan us passen pel costat, feu-los el senyal i digueu-los que esteu perduts i que busqueu una nova vida. Estic segura que no dubtaran gens a desplegar la paradeta que amaga el Parnaso i us sabran vendre el llibre que necessiteu i que no sabíeu que us feia tanta falta.

I és que allà on arriben l’apassionat professor Mifflin i el Parnaso està garantit que hi causen un petit terrabastall i que ja res no torna a ser el mateix. I, si no, deixeu que us ho expliqui la Hellen McHill, una grangera de més de 40 anys cansada de fer pa i de fer quasi de mainadera  per al seu germà Andrew, cada vegada més escriptor i cada vegada menys granger.

Ho entendreu de seguida amb aquest fragment:

La història, publicada ara per l’editorial Periférica, la va escriure Christopher Morley l’any 1917 i va ser la seva primera novel·la. Sincerament, potser me n’esperava més, perquè n’havia llegit comentaris molt positius, però això acostuma a passar quan tens les expectatives molt altes. Tot i això, la història és entretinguda; simple però distreta, i carregada d’una passió desbordant per la lectura. De fet, posar Parnaso (Parnassus, en anglès; Parnàs, en català) a la parada de llibres ja és tota una declaració d’intencions. En resum, un llibre que és tota una campanya en favor de la lectura, una campanya que es podria afegir a la llista de les que ha recollit el bloc Tot és una mentida.

Per acabar, us deixo amb el vídeo del que podria ser el professor Mifflin d’avui:

També n’han parlat:

Llibres llegits i per llegir | Nulle dies sine linea | Lectures de l’Espolsada