Pärt, Barcelona i Björk

Fa un temps, a La casa en obres, en Raül Garrigasait va dedicar una entrada al músic Arvo Pärt. Aquesta publicació em va fer pensar les seves peces i vaig començar a escoltar més obres seves. El cert és que la primera vegada que em van enfrontar a una partitura d’Arvo Pärt (Estònia, 1935), el vaig maleir. Em costava d’entendre l’encaix de les veus i el que sonava no m’agradava gens. Suposo que per la dificultat que comportava va ser una decisió encertada deixar la peça per a un moment més propici. Van passar un parell o tres d’anys, i la partitura em va tornar a arribar. Suposo que perquè jo havia evolucionat musicalment parlant, el Magnificat (1989) de Pärt va començar a entrar-me com una cosa natural, amb unes harmonies que m’omplien tots els racons del cos: l’espai entre costelles, els narius, la distància entre els dits, l’aire entre els cabells. Experimenteu aquesta sensació:
De la Björk no en sé gran cosa; només que és una cantant i actriu islandesa una mica extravagant. Tanmateix, penso que hi tinc coses en comú, si em refio de l’entrevista que li va fer ella a l’Arvo Pärt. M’encanta com la Björk descriu les sensacions que li provoca la música de l’estonià, em sembla una manera molt gràfica i encertada de fer-ho. I per acabar-ho d’adobar, el vídeo inclou imatges de la Sagrada Família de Barcelona tant a l’inici com al final. Quin és el lligam entre aquests tres elements? Jo, de moment, encara no he descobert la incògnita.
Us recomano enormement que, si voleu eixamplar el pit i la ment, no deixeu d’escoltar les seves obres. Són altament transformadores.
Anuncis