L’Any Espriu va començar oficialment el dia 23 de gener. En aquella data es va fer l’acte inaugural al Palau de la Música per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. Com no podia ser d’una altra manera, la Sílvia Pérez Cruz hi va intervenir interpretant un poema musicat, “He mirat aquesta terra”, que també ha cantat en Raimon. Jo, què voleu que us digui, em quedo amb la versió de la Sílvia Pérez Cruz i el Toti Soler.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Publicat per

LaMirandolina

Publicat en

13 Desembre 2012

Posted under

Musiqueta, poesia, Uncategorized

comentaris

2 comentaris

Un petit tresor

Cançó del bes sense port

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Poema de Maria Mercè Marçal

No em podreu negar que aquest poema és una meravella, però es converteix en una petita joia en la versió que en va fer Miguel Poveda, al disc Desglaç (Discmedi, 2005), on musica diversos poetes catalans, des de Verdaguer fins a Casasses.