L’altra

 

Al tren, al metro, a l’autobús, a la parada del bus i al sofà; fins i tot al bany. Al matí i al vespre, mentre dinava o abans d’anar a dormir. Tots aquests moments els he compartit amb L’altra, la segona noveŀla de la Marta Rojals. I ha estat tot un plaer.

He de confessar que tenia un cert recel en començar-ne la lectura. Pensava que tal vegada em decebria, ja que després de l’èxit de Primavera,estiu,etcètera temia que fos un text publicat a remolc de l’anterior, però sense el mateix ganxo. Vaig tenir el miratge d’aquesta idea en fer un cop d’ull a la contraportada: una dona que ronda els quaranta batalla per fer front a una crisi econòmica i de parella. Això sí, passava de situar la història de l’entorn rural a la ciutat, Barcelona. Davant de la temença, vaig decidir no comprar-me’l sinó que me’l van deixar; però, benvolguda autora, creu-me si et dic que n’he fet tanta propaganda que no hauràs notat la meva no-compra. I és que val la pena.

No n’explicaré gran cosa; només el que cregui imprescindible per animar-vos a llegir-lo. L’Anna i en Manel són una parella que viuen al barri de Gràcia, i que tenen pinta de ser  uns d’aquests modernets que estan tan en voga. Ella fa feinetes de disseny gràfic; ell és un periodista a l’atur. La seva relació ha estat sempre molt intensa, però alguna cosa farà trontollar aquesta solidesa. Hi tindran especialment a veure el Teo, un noi sord que és un veí de l’estudi,  i la germana del Manel, que se’ls instaŀla al pis una temporadeta. I quan ja et sembla que ja està tot dat i beneït, t’arriba el final, que és com un cop de puny a l’estómac, que et deixa una sensació amarga i de profunda tristesa.

Des del meu punt de vista, és una noveŀla sobre la memòria i l’oblit i l’oblit conscient, que no és altra cosa que memòria profunda. Em sembla una reflexió sobre qui som, sobre si vivim la vida que volem o oblidem per no voler ser qui som. Per plantejar-nos si, quan ens mirem al mirall, som de debò la imatge que ens retorna.

El que més m’ha convençut del llibre ha estat com està explicada la història. És una escriptura que sembla a raig, però que està estudiada al mil·límetre, escollint les paraules amb un bisturí perquè amb dues intervencions puguis imaginar-te els personatges i tenir, a petites dosis, les pistes per compondre’t la història lligant passat i present. I això ho fa lentament, potser perquè el dolor és massa insuportable i cal abocar-lo a poc a poc, com un degoteig de secrets que esquitxa, fins que al final mulla del tot.

Si la @marta_rojals continua escrivint així, li auguro molts èxits. Ah! I li prometo que, si la maleïda crisi m’ho permet, li compraré un exemplar de la pròxima novel·la. Tant me fa que només sàpiguen quin rostre té els de casa seva: un escriptor és el que escriu i no pas la cara que fa. Mentre segueixi escrivint, m’és igual si ho fa a dues o a quatre mans: les pròpies i les de l’ altra.

 

Altres punts de vista:

El que llegeixo  |  Diari Maresme  |  El núvol  |

Fotografia inicial: photo credit: caterina.appia via photopin

Primavera, estiu, etcètera

Ignoro si Primavera, estiu, etcètera és un llibre extraordinari, però jo me l’he llegit en menys d’una setmana, fent llargues estones lectores fins a la matinada, i això feia anys que no em passava. No sé si és perquè en part m’hi reconec, o si tal vegada m’ha enganxat el motor de l’acció de la novel·la. O potser és un cinquanta per cent de cada. 

El cas és que la Marta Rojals (1975), una arquitecta i escriptora de la Ribera d’Ebre, ha escrit la seva primera novel·la amb traça, autenticitat i amb la capacitat de parlar d’allò que no deixem veure. El llibre explica com l’Èlia, una noia de poble que va anar a estudiar arquitectura a Barcelona, torna al poble per Tots Sants amb la vida de parella esqueixada i la vida laboral a punt d’ensorrar-se. Hi torna per arreglar el nínxol de sa mare, morta quan ella era una nena, però també em fa l’efecte que hi va per trobar un punt, un lloc, des d’on poder-se tornar a construir com a persona. I quan cal fer aquest exercici, recórrer al món d’infantesa on vas ser feliç acostuma a ser una bona estratègia.

L’escapada de la tardor la posa en connexió amb velles amistats i s’adona que els anys fan canviar tothom, ella inclosa. Per Nadal, va al poble a passar les festes i sembla que cada dia trobi una excusa rere l’altra per no tornar a la ciutat. I és que en el fons, i malgrat les coses negatives que pot comportar viure en un poble, se n’enyora:

“Ei, que per ser emigrant no cal anar a viure a l’altra punta del planeta, es pot ser emigrant de moltes coses, de realitats, de sentiments, de la llengua, també. Perquè cadascú té la pàtria que té, i se’n pot sentir allunyat encara que et trobis a deu quilòmetres i la pots enyorar encara que siguis a tres hores de tren.”

I jo trobo que és una veritat de les grans!

El llibre també és molt interessant per l’autenticitat dels diàlegs, que sonen directes i espontanis; en gran part, el mèrit és d’haver reproduït el parlar ebrenc (gràcies, Marta, per fer-te’n ressò i obrir les ments lectores a un català ric, més enllà del que ens transmeten la majoria dels mitjans de comunicació). Com molt bé fa dir a en Bernat:

“Barcelona és un monstre devorador de patrimonis lingüístics”.

I no us deixeu perdre el final! És el capítol titulat Etcètera, de poques paraules però amb molt contingut que he hagut de rellegir per poder copsar-ho tot. 

Si ets de poble i rondes la trentena, estic segura que t’hi reconeixeràs, sentiràs com parlen els teus veïns i t’emocionaràs. Si no ets de poble ni rondes la trentena, també pot ser el teu llibre perquè, al cap i a la fi, parla d’oportunitats perdudes, d’oportunitats de futur, del que no es verbalitza perquè així sembla que no existeix (per cert, potser ens passa això amb les terres de l’Ebre, que de no parlar-ne ens n’hem oblidat?), de l’amor, de l’amistat, del pas del temps… de la vida. Us la perdreu?

Si el meu comentari no us ha acabat de convèncer per córrer a buscar-ne un exemplar, o si dubteu de si és la novel·la ideal per regalar a algú, podeu fer-ne un tast aquí.

Altres enllaços relacionats:

Entrevista a l’autora a Vilaweb | Opinió a Núvol | Love will tear us apart (cançó de Joy Division)