La velocitat

linh.ngan

Recordo un temps en què tot anava més a poc a poc. Les coses costaven més i duraven més. Ara tot és de nyigui-nyogui, provisional, tot s’inventa sense pensar-hi gaire i es munta sense instruccions. Et diuen que ho pots fer tot sol, però és mentida: sempre acabes reclamant ajuda. Perquè no tens la paciència de seguir els passos i esperar, de provar i d’equivocar-te per tornar-ho a intentar; perquè vols que tot sigui a la primera i no toleres l’error. Abans tot era diferent: no estàvem fets d’impaciència. I demà, com serà tot demà?

Anuncis

Recordant els Sant Jordi

Corrien els anys vuitanta i jo ja anava a l’escola, a una escola d’aquelles que ara se’n diuen “rurals” perquè hi havia dos cursos per aula. Alguns el terme rural l’apliquen a allò que és tradicional, poc innovador, allunyat de tot el que representa l’urbs: el moviment frenètic, l’estímul constant, l’obertura, la modernitat, el progrés… Doncs bé, d’aquesta escola on vaig tenir la sort de passar els meus primers deu anys dins del sistema educatiu, en tinc records molt bons i gratificants, que dubto que una escola més “urbanitzada” m’hagués pogut oferir: un pati de pedretes, que s’acabava allà on començava un camp de blat i el sorral que donava pas al bosc; un cirerer, una mimosa i dues fonts d’aigua; l’hort i els minijardins; els mestres que encara saludo pel carrer i el seu entusiasme; i els Sant Jordi. 
Il·lustració d’Iraida Llucià Bagüés extreta del bloc Poesia infantil i juvenil
No sé ben bé per què, però aquest 23 d’abril, veient la fal·lera signaturística dels lectors i els autors (o potser hauria de dir les editorials?), se m’ha fet present el record dels meus Sant Jordi escolars. Eren tot un esdeveniment, tenien de tot: escrivíem contes i poemes i els publicàvem a la revista de l’escola, la Romanalla. Hi fèiem les il·lustracions pertinents, en creàvem la portada, en fèiem les còpies, les enquadernàvem i, si mal  no recordo, les veníem i tot!
En segon lloc, llegíem una novel·la infantil o juvenil, segons l’edat, i ens preparàvem un qüestionari per a l’autor o autora. El dia convingut, l’escriptor visitava l’escola, ens reuníem tots els alumnes i li plantejàvem les preguntes que havíem acordat. Era el meu moment preferit! Després d’aquella mena d’assemblea, fèiem cua perquè ens signés l’exemplar que havíem llegit. I marxàvem a casa amb un munt d’experiències per explicar i amb la sensació d’haver pogut parlar amb qui t’havia fet somniar durant uns dies. Mercè Company, Joles Senell (Pep Albanell), Sebastià Sorribas, Josep Vallverdú, Emili Teixidor o Joaquim Carbó són alguns dels que van passar per la meva escola. Segur que en alguna caixa encara hi guardo aquestes primeres lectures.
Per últim, es feia un concurs literari. Recordo que a la placeta, davant de tot el poble, es donaven els premis i que jo era la nena més feliç del món quan n’havia rebut algun: un llibre i material escolar. Així em van fomentar el gust per la lectura. Això sí que eren Sant Jordis! 
****
Per si us ve de gust sentir una cançó escrita per al dia de Sant Jordi, aquí teniu “Els dracs no mengen vegetals”, del grup 4t 1a, que us podeu descarregar gratuïtament.

El perfum de l’estrangera

Sentia una ombra i no eres tu.
         Et tocava una mirada, i no era meva.
Olorava una abraçada de ningú.
        Degustaves el perfum de l’estrangera.

                                              

                                               La Mirandolina, gener 2011
                                                           Imatge: Trish1380