Enter a caption
Dia Mundial de la Poesia
Enter a caption
Arxiu de la categoria: Uncategorized
Ànima
És 
el dia de Nadal. A la terrassa hi toca el sol i fa bona hora. Mentre el pollastre farcit es cou al forn, aprofito per sortir-hi i començar la lectura d’una novel·la que m’han recomanat: Ànima, de Wajdi Mouawad.
La portada m’inquieta. Hi veig un tòtem indi (potser sioux o cherokee), un home i un gos. Són figures fosques, desdibuixades, que fan presagiar que la història també serà obscura i trista.
Començo la lectura i, quan encara no fa ni un quart que m’hi he posat, ja rebo el primer cop de puny a l’estómac. Desconec encara que aquest només és el primer de molts cops de puny i bufetades amb la mà estesa. “Avui és Nadal,” penso, “vols dir que és el dia ideal per estar llegint aquesta novel·la?”. Però ja és massa tard: Ànima m’ha atrapat.
La història parteix del fet que en Wahhch troba a casa la seva dona brutalment assassinada i, com que la policia no sembla tenir gaire interès ni pressa per trobar el culpable, decideix buscar-lo pel seu compte. Les pistes el porten a una reserva índia, des d’on comença
rà un periple perseguint l’assassí, alhora que també el durà a descobrir qui és ell realment i quin fet del seu passat l’empeny a actuar com ho fa.
Pocs dies després d’aquest dia de Nadal d’inici de la lectura, arriba l’atemptat a la publicació francesa Charlie Hebdo. Coincideix que a Ànima els personatges m’expliquen el procés d’assimilació dels indis del Canadà. Em fa la sensació que el personatge en parla amb odi, sentiment que també deuen tenir els autors de la matança a França, persones que, tot i compartir terra de naixement amb les seves víctimes, són capaços de l’aniquiliació per motius identitaris.
A mesura que el text avança, la ferida interna d’en Wahhch es fa cada vegada més fonda i és més palpable la cruesa de la violència, tant en els animals, com en les persones, i l’autor demostra que l’home pot ser el més salvatge de tots. Com deia el filòsof anglès Thomas Hobbes, “l’home és un llop per a l’home”. Aquesta bestialitat m’ha temptat a deixar en algun moment la lectura, perquè la visualització del que llegia em removia per dins i em feria. Que unes paraules puguin generar aquest sentiment, són una prova que la lectura, en el fons, val la pena. I que, malgrat que hagi passat força temps, encara la recordis, també.
Aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi Llibreter 2014.
Dia Mundial de la Poesia
Què és el més democràtic?
“Les biblioteques són les institucions més democràtiques, perquè no et diuen ni què, ni com ni quan llegir”.
photo credit: Phil Bradley via photopin cc
Sant Jordi
El vell rei a l’exili (2)
En una entrada anterior, a propòsit del concert de la Fundació Pasqual Maragall a favor de la recerca sobre l’alzheimer, ja vaig parlar breument d’El vell rei a l’exili, un llibre de l’austríac Arno Geiger. El llibre no és una novel·la, sinó més aviat una necessitat de l’autor de fer una mena de tribut al seu pare, l’August, afectat per aquesta malaltia, i d’explicar el seu procés (tant el del pare com el del fill) a l’hora d’enfrontar-s’hi.
Potser podeu pensar que és un llibre dramàtic, carregat de tremendisme, però no és així. No diré tampoc que sigui el contrari, però sí que m’ha semblat que traspua la intenció de voler transmetre que l’alzheimer s’ha d’acceptar com ve, sense presentar-ho com un problema que trastoca la vida de la família sinó més aviat com una oportunitat per estrènyer vincles trencats.
El cert és que Geiger se centra a explicar com ha canviat la seva relació amb el seu pare d’ençà del diagnòstic. D’una relació més aviat freda i distant, a un sentiment de tendresa i afecte. I és que la gent gran, aquella que en els seus moments esplendorosos van ser reis i reines i van tirar endavant famílies, negocis i vides difícils, cada vegada més sovint perden la corona i necessiten que els retornin tot l’amor, esforç i atencions que van dedicar en temps passats. Si esteu o heu estat en contacte amb aquesta malaltia o amb una demència senil, comprendreu segurament les sensacions que descriu i us hi podreu sentir identificats.
Per últim, m’agradaria destacar el títol escollit, que gairebé s’ha mantingut igual respecte la llengua original. Trobo molt encertada la idea que aquestes malalties mentals siguin un exili del món i d’un mateix, perquè és una fugida de la realitat sobrevinguda i forçada, com tots els que han de marxar del seu país pel motiu que sigui. La imatge té tot el sentit ja que l’August l’únic que vol és tornar a casa, encara que no s’adoni que ja hi és.
Si us hi animeu, tasteu-ne el primer capítol.
També en parlen:
Fotografia inicial: Jessie Romaneix © via photopin cc
La fille qui détestait les livres
La lladre de llibres
Estic convençuda que pràcticament tothom ha llegit alguna vegada una novel·la ambientada en l’època del nazisme. Se n’han escrites tantes…! Des d’El diari d’Anna Frank a La llista d’Schindler són molts els títols que han tractat la persecució jueva durant el domini de Hitler. La lladre de llibres (escrita per l’australià Markus Zusak) bé podria entrar dins d’aquest grup temàtic. Tanmateix, tot i que pugui semblar una novel·la més sobre el mateix tema, trobo que no ho és.
Veureu, la protagonista de la història és la Leslie Meminger, una nena que, per culpa de la situació bèl·lica ha de ser acollida per una família i separar-se de la seva, amb tot el trauma que això comporta. A més, a la família d’acollida les coses tampoc no són gens fàcils, ja que els diners més aviat hi falten i la mare és força desagradable i antipàtica. El pare, en canvi, és un home més sensible i és qui està més per la Leslie, ja que la pobra menuda, just abans d’arribar a la nova família, ha vist com el seu germà es moria i calia enterrar-lo en un lloc de pas. Aquest fet terrible posa la llavor per fer que la nena tingui un enorme interès per aprendre a llegir.
El seu pare és qui l’ajuda a aconseguir-ho, però no és l’únic: la dona de l’alcalde i el jueu del soterrani també hi contribueixen. De fet, és tan gran el seu desig lector, que per satisfer-lo s’acaba convertint en una mena de lladregota de llibres. Però no només robarà per satisfer les necessitats de l’ànima i salvar-se de la crueltat i l’horror, sinó que les necessitats del cos l’obligaran a robar qualsevol cosa per alimentar-se. Aquesta vida de supervivència la viurà acompanyada pel seu inseparable veí, en Rudy, un nen amb el qual descobrirà què significa l’uniforme de les joventuts hitlerianes, la fidelitat als ideals i els desastres que ocasiona una guerra.
La història, però, no ens l’explica la Leslie, sinó algú que va viure els fets des de la primera línia de foc, i mai tan ben dit:
Sí, la mort és la narradora de la història. Em pregunto si també ho serà en la versió cinematogràfica que acaben de fer del llibre i que justament estrenen aquest cap de setmana. I em pregunto també si la pel·lícula aconseguirà emocionar-me tant com ho va fer la novel·la. I ara el dilema: faig play per veure el tràiler de la pel·lícula o deixo que al meu record pervisquin els personatges tal com jo me’ls he imaginat? Què faríeu? Què acostumeu a fer en aquests casos?
Bon any nou!
El gorg ample
La celebració de l’Any Espriu s’acaba. Arreu del país s’han fet tota mena d’actes per homenatjar l’escriptor empordanès. Jo no volia ser menys, i he preparat aquest modest tribut a Salvador Espriu en commemoració del centenari del seu naixement. Espero que us agradi.
lanovamirandolina.wordpress.com 