La sopa de l’avi

sopa_avi

De tant en tant (menys sovint del que m’agradaria), passo per la biblioteca. Quan hi vaig, acostumo a aturar-me en els prestatges de novetats perquè sempre hi acabo descobrint llibres o música que em criden l’atenció. En la meva darrera expedició bibliotecària, em va atraure el llibret La sopa de l’avi, una faula breu (en una hora la teniu llegida) escrita per l’argentí Mario Satz i il·lustrada pel català Albert Asensio.

Que per què vaig fer el gest d’endur-me’l? Doncs per motius diversos: en primer lloc, perquè m’agrada la sopa i valoro l’experiència de la gent gran; en segon lloc, perquè feia pinta de ser un petit tresor i, per últim, perquè va ser una sorpresa reconèixer el nom del traductor com un antic company de facultat.

La història ens explica una experiència de donar i rebre. Una adolescent, la Catalina, pateix anorèxia i els pares no aconsegueixen fer-la reaccionar. L’avi es proposa ajudar-la i per això cada dia li dibuixa un dels ingredients de la sopa que li prepararà i li explica alguna anècdota o història que, a poc a poc, fan que la noia tingui ganes de saber i de participar en el joc de artístic que li proposa el seu avi.

Els qui conegueu l’anorèxia sabreu que amb una sopa (ni amb deu) no se supera aquesta malaltia, sinó que és un procés llarg, lent i dificultós, amb passos endavant i retrocessos. Preneu-vos la història de La sopa de l’avi com una faula, doncs, on el que crec que s’hi pretén destacar és la dedicació als altres, l’amor, la paciència, la tendresa, la constància, la transmissió del coneixement dels avis savis i l’oportunitat de deixar ser i deixar fer. En aquest sentit, són clares aquestes paraules de l’avi: 

“Estimem aquells que ens fan lliures i independents -va dir per fi, amb un fil de veu- justament perquè en allunyar-nos d’ells ens acostem més i més a nosaltres mateixos”.

Font de la imatge: http://www.clker.com/

Font de la imatge: http://www.clker.com/

La sopa de l’avi ha estat publicat per Babulinka Books, una editorial que es proposa posar a l’abast dels lectors obres per a l’educació emocional amb l’objectiu de construir un món més harmònic. Probablement per això el seu lema és “Siguem savis al més aviat possible”. Així també s’entén el nom de Babulinka, que significa ‘àvia’ en rus.

Per últim, m’agradaria fer una apunt sobre la traducció del títol. En la llengua original, és Sopa de abuelo i no pas La sopa del abuelo. Per què, doncs, en català s’ha optat per La sopa de l’avi? Crec que es podria haver mantingut un títol més fidel, ja que també tenim sopa de verdures, sopa de peix, etc. Amb la traducció catalana em fa l’efecte d’haver perdut la idea que l’avi és en realitat l’ingredient principal de la sopa guaridora. Tot i això, si us ve de gust una cullerada de sopa, aquí en podeu fer un tast.

També en parlen: Llibreria Al·lots  |  Pati de llibres   | Màrius Serra, a Catalunya Ràdio

 Fotografia inicial:cogdogblog via photopin cc

El vell rei a l’exili (2)

En una entrada anterior, a propòsit del concert de la Fundació Pasqual Maragall a favor de la recerca sobre l’alzheimer, ja vaig parlar breument d’El vell rei a l’exili, un llibre de l’austríac Arno Geiger. El llibre no és una novel·la, sinó més aviat una necessitat de l’autor de fer una mena de tribut al seu pare, l’August, afectat per aquesta malaltia, i d’explicar el seu procés (tant el del pare com el del fill) a l’hora d’enfrontar-s’hi.

Potser  podeu pensar que és un llibre dramàtic, carregat de tremendisme, però no és així. No diré tampoc que sigui el contrari, però sí que m’ha semblat que traspua la intenció de voler transmetre que l’alzheimer s’ha d’acceptar com ve, sense presentar-ho com un problema que trastoca la vida de la família sinó més aviat com una oportunitat per estrènyer vincles trencats.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El cert és que Geiger se centra a explicar com ha canviat la seva relació amb el seu pare d’ençà del diagnòstic. D’una relació més aviat freda i distant, a un sentiment de tendresa i afecte. I és que la gent gran, aquella que en els seus moments esplendorosos van ser reis i reines i van tirar endavant famílies, negocis i vides difícils, cada vegada més sovint perden la corona i necessiten que els retornin tot l’amor, esforç i atencions que van dedicar en temps passats. Si esteu o heu estat en contacte amb aquesta malaltia o amb una demència senil, comprendreu segurament les sensacions que descriu i us hi podreu sentir identificats.

Per últim, m’agradaria destacar el títol escollit, que gairebé s’ha mantingut igual respecte la llengua original. Trobo molt encertada la idea que aquestes malalties mentals siguin un exili del món i d’un mateix, perquè és una fugida de la realitat sobrevinguda i forçada, com tots els que han de marxar del seu país pel motiu que sigui. La imatge té tot el sentit ja que l’August l’únic que vol és tornar a casa, encara que no s’adoni que ja hi és.

Si us hi animeu, tasteu-ne el primer capítol

També en parlen:

Olvido  | Nosaltres llegim

Fotografia inicial: Jessie Romaneix © via photopin cc

La fille qui détestait les livres


La fille qui détestait les livres par Jo Meuris, Office national du film du Canada

La lladre de llibres

Estic convençuda que pràcticament tothom ha llegit alguna vegada una novel·la ambientada en l’època del nazisme. Se n’han escrites tantes…! Des d’El diari d’Anna Frank a La llista d’Schindler són molts els títols que han tractat la persecució jueva durant el domini de Hitler. La lladre de llibres (escrita per l’australià Markus Zusak) bé podria entrar dins d’aquest grup temàtic. Tanmateix, tot i que pugui semblar una novel·la més sobre el mateix tema, trobo que no ho és.

Veureu, la protagonista de la història és la Leslie Meminger, una nena que, per culpa de la situació bèl·lica ha de ser acollida per una família i separar-se de la seva, amb tot el trauma que això comporta. A més, a la família d’acollida les coses tampoc no són gens fàcils, ja que els diners més aviat hi falten i la mare és força desagradable i antipàtica. El pare, en canvi, és un home més sensible i és qui està més  per la Leslie, ja que la pobra menuda, just abans d’arribar a la nova família, ha vist com el seu germà es moria i calia enterrar-lo en un lloc de pas. Aquest fet terrible posa la llavor per fer que la nena tingui un enorme interès per aprendre a llegir.

El seu pare és qui l’ajuda a aconseguir-ho, però no és l’únic: la dona de l’alcalde i el jueu del soterrani també hi contribueixen. De fet, és tan gran el seu desig lector, que per satisfer-lo s’acaba convertint en una mena de lladregota de llibres. Però no només robarà per satisfer les necessitats de l’ànima i salvar-se de la crueltat i l’horror, sinó que les necessitats del cos l’obligaran a robar qualsevol cosa per alimentar-se. Aquesta vida de supervivència la viurà acompanyada pel seu inseparable veí, en Rudy, un nen amb el qual descobrirà què significa l’uniforme de les joventuts hitlerianes, la fidelitat als ideals i els desastres que ocasiona una guerra.

La història, però, no ens l’explica la Leslie, sinó algú que va viure els fets des de la primera línia de foc, i mai tan ben dit:

Sí, la mort és la narradora de la història. Em pregunto si també ho serà en la versió cinematogràfica que acaben de fer del llibre i que justament estrenen aquest cap de setmana. I em pregunto també si la pel·lícula aconseguirà emocionar-me tant com ho va fer la novel·la. I ara el dilema: faig play  per veure el tràiler de la pel·lícula o deixo que al meu record pervisquin els personatges tal com jo me’ls he imaginat? Què faríeu? Què acostumeu a fer en aquests casos?

El gorg ample

La celebració de l’Any Espriu s’acaba. Arreu del país s’han fet tota mena d’actes per homenatjar l’escriptor empordanès. Jo no volia ser menys, i he preparat aquest modest tribut a Salvador Espriu en commemoració del centenari del seu naixement. Espero que us agradi.

L’església del Mar

Aquest estiu he llegit un bestseller després d’haver començat diverses novel·les i no haver-hi trobat aquell punt que t’incita a obrir-la de grat cada dia. Es tracta de L’església del Mar, d’Ildefonso Falcones. Se n’han fet tantes ressenyes, que no sé si la meva aportarà res de nou, però una més no farà cap mal, oi?

Per dir-ho ras i curt, la novel·la explica la història d’Arnau Estanyol a la Barcelona del segle XIV i amb el rerefons de la construcció de la catedral de santa Maria del Mar. La vida d’aquest bon home, com us podeu imaginar, és ben atribolada des del moment que neix com a fill d’un serf de la terra. En el seu camí hi ha reis, bastaixos, frares i inquisidors, afillades, nobles rancuniosos, ceramistes, assaonadors i meretrius. I ganes de venjar-se dels que l’han maltractat i menystingut i un cor tan gran que no cabria ni dins l’espai diàfan de santa Maria de la Mar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Quan aquesta novel·la va aparèixer, es van fer força comparacions amb Els pilars de la terra, de Ken Follett. Certament, hi ha similituds (l’ambientació en el període medieval, la construcció d’una catedral, l’evolució dels personatges…), però en la novel·la de Falcones m’esperava que s’hi expliquessin més detalladament detalls de la construcció. No vull dir amb això que no ho faci prou, sinó que s’havia publicitat com la novel·la que explicava l’edificació de Santa Maria del Mar i sí, no és fals, però jo m’esperava més (coses de les expectatives).

El cert és que l’argument és entretingut i dibuixa una Barcelona convulsa, amb l’enfrontament de jueus i cristians i abusos de poder i injustícies en tots els àmbits, per tant no m’estranyaria gens que ja se n’haguessin venut els drets per fer-ne una sèrie o una pel·lícula, igual com en Els pilars de la terra.

Si alguna vegada, doncs, us trobeu que no sabeu quina lectura escollir, L’església del Mar pot ser una bona opció, especialment si us agrada la novel·la històrica. I si ja l’heu llegida i la voleu recordar o posar en context, us deixo aquests enllaços que proposen rutes literàries i una altra ressenya més detalladaque la meva. Bona lectura!

Ruta literària   |   Ruta literària Catedral del Mar   |   A la vora del Llobregat

Pregunta final: per què en la versió catalana, el títol és L’església del Mar i no pas La catedral del Mar? Quin problema hi havia a mantenir el títol al més similar possible a l’original tal com s’ha fet en altres llengües? Era tal vegada per no confondre les dues versions? Algú em sabria respondre la curiositat?