La lladre de llibres

Estic convençuda que pràcticament tothom ha llegit alguna vegada una novel·la ambientada en l’època del nazisme. Se n’han escrites tantes…! Des d’El diari d’Anna Frank a La llista d’Schindler són molts els títols que han tractat la persecució jueva durant el domini de Hitler. La lladre de llibres (escrita per l’australià Markus Zusak) bé podria entrar dins d’aquest grup temàtic. Tanmateix, tot i que pugui semblar una novel·la més sobre el mateix tema, trobo que no ho és.

Veureu, la protagonista de la història és la Leslie Meminger, una nena que, per culpa de la situació bèl·lica ha de ser acollida per una família i separar-se de la seva, amb tot el trauma que això comporta. A més, a la família d’acollida les coses tampoc no són gens fàcils, ja que els diners més aviat hi falten i la mare és força desagradable i antipàtica. El pare, en canvi, és un home més sensible i és qui està més  per la Leslie, ja que la pobra menuda, just abans d’arribar a la nova família, ha vist com el seu germà es moria i calia enterrar-lo en un lloc de pas. Aquest fet terrible posa la llavor per fer que la nena tingui un enorme interès per aprendre a llegir.

El seu pare és qui l’ajuda a aconseguir-ho, però no és l’únic: la dona de l’alcalde i el jueu del soterrani també hi contribueixen. De fet, és tan gran el seu desig lector, que per satisfer-lo s’acaba convertint en una mena de lladregota de llibres. Però no només robarà per satisfer les necessitats de l’ànima i salvar-se de la crueltat i l’horror, sinó que les necessitats del cos l’obligaran a robar qualsevol cosa per alimentar-se. Aquesta vida de supervivència la viurà acompanyada pel seu inseparable veí, en Rudy, un nen amb el qual descobrirà què significa l’uniforme de les joventuts hitlerianes, la fidelitat als ideals i els desastres que ocasiona una guerra.

La història, però, no ens l’explica la Leslie, sinó algú que va viure els fets des de la primera línia de foc, i mai tan ben dit:

Sí, la mort és la narradora de la història. Em pregunto si també ho serà en la versió cinematogràfica que acaben de fer del llibre i que justament estrenen aquest cap de setmana. I em pregunto també si la pel·lícula aconseguirà emocionar-me tant com ho va fer la novel·la. I ara el dilema: faig play  per veure el tràiler de la pel·lícula o deixo que al meu record pervisquin els personatges tal com jo me’ls he imaginat? Què faríeu? Què acostumeu a fer en aquests casos?

Bon any nou!

El gorg ample

La celebració de l’Any Espriu s’acaba. Arreu del país s’han fet tota mena d’actes per homenatjar l’escriptor empordanès. Jo no volia ser menys, i he preparat aquest modest tribut a Salvador Espriu en commemoració del centenari del seu naixement. Espero que us agradi.

L’església del Mar

Aquest estiu he llegit un bestseller després d’haver començat diverses novel·les i no haver-hi trobat aquell punt que t’incita a obrir-la de grat cada dia. Es tracta de L’església del Mar, d’Ildefonso Falcones. Se n’han fet tantes ressenyes, que no sé si la meva aportarà res de nou, però una més no farà cap mal, oi?

Per dir-ho ras i curt, la novel·la explica la història d’Arnau Estanyol a la Barcelona del segle XIV i amb el rerefons de la construcció de la catedral de santa Maria del Mar. La vida d’aquest bon home, com us podeu imaginar, és ben atribolada des del moment que neix com a fill d’un serf de la terra. En el seu camí hi ha reis, bastaixos, frares i inquisidors, afillades, nobles rancuniosos, ceramistes, assaonadors i meretrius. I ganes de venjar-se dels que l’han maltractat i menystingut i un cor tan gran que no cabria ni dins l’espai diàfan de santa Maria de la Mar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quan aquesta novel·la va aparèixer, es van fer força comparacions amb Els pilars de la terra, de Ken Follett. Certament, hi ha similituds (l’ambientació en el període medieval, la construcció d’una catedral, l’evolució dels personatges…), però en la novel·la de Falcones m’esperava que s’hi expliquessin més detalladament detalls de la construcció. No vull dir amb això que no ho faci prou, sinó que s’havia publicitat com la novel·la que explicava l’edificació de Santa Maria del Mar i sí, no és fals, però jo m’esperava més (coses de les expectatives).

El cert és que l’argument és entretingut i dibuixa una Barcelona convulsa, amb l’enfrontament de jueus i cristians i abusos de poder i injustícies en tots els àmbits, per tant no m’estranyaria gens que ja se n’haguessin venut els drets per fer-ne una sèrie o una pel·lícula, igual com en Els pilars de la terra.

Si alguna vegada, doncs, us trobeu que no sabeu quina lectura escollir, L’església del Mar pot ser una bona opció, especialment si us agrada la novel·la històrica. I si ja l’heu llegida i la voleu recordar o posar en context, us deixo aquests enllaços que proposen rutes literàries i una altra ressenya més detalladaque la meva. Bona lectura!

Ruta literària   |   Ruta literària Catedral del Mar   |   A la vora del Llobregat

Pregunta final: per què en la versió catalana, el títol és L’església del Mar i no pas La catedral del Mar? Quin problema hi havia a mantenir el títol al més similar possible a l’original tal com s’ha fet en altres llengües? Era tal vegada per no confondre les dues versions? Algú em sabria respondre la curiositat?

El vell rei a l’exili

Quan arriba el moment en què algú pròxim deixa de reconèixer-te per culpa d’una mala passada de les neurones, t’adones de la importància de poder recordar coses tan simples com un nom. Aprofitant que el dia 28 de setembre la Fundació Pasqual Maragall celebrarà un concert a favor de la recerca sobre l’alzheimer, m’agradaria esmentar un llibre que parla d’aquesta malaltia: El vell rei a l’exili, d’Arno Geiger.

A diferència de les altres ressenyes, en aquest cas encara no m’he llegit el llibre, però té bona pinta. De fet, me’l vaig comprar sense tenir-ne cap referència, simplement perquè el títol em va semblar encertat amb el tema que tracta. Mentre espero poder-ne fer la meva valoració, aquí deixo l’enllaç a la ressenya del Nosaltres llegim.

Ja saps on poses el nas?

Si algú coneix l’autor de la imatge, agrairia que m’ho digués, així la podria referenciar. Jo l’he presa d’aquí.

Fetén Fetén

A l’estiu, quan fa calor i no pots dormir, de vegades engegues la tele esperant que vingui la son. Normalment, no fan res de bo i et dediques a fer zàping compulsivament, que és el que realment és hipnòtic. Però en una nit d’aquestes, em vaig quedar atrapada pel concert dels Fetén Fetén, un duet format per Jorge Arribas i Diego Galaz que desconeixia del tot. Les seves melodies, majoritàriament de collita pròpia, tenen aquella amabilitat que ens transporta a la vida senzilla, quan un violí i un acordió eren la millor orquestra del món, i una sonoritat afrancesada que, encara que no s’hagi posat mai un peu a París, te’n fa tenir nostàlgia. Jo m’he fet fan d'”Un vals para Amelia”, una de les peces que sentireu si mireu el vídeo.

El nen perdut que sabia el que volia

Aher Arop Bol segurament no us diu res. No sabeu si és un nom o en són tres. Si és de persona o de cosa. Ni tan sols sospiteu de quina llengua són aquests mots. Tranquils. Fins fa poc jo també ho desconeixia tot, però us asseguro que si llegiu El nen perdut que sabia el que volia no podreu oblidar-vos-en. I és que Aher Arop Bol és el nom de l’autor i protagonista del llibre autobiogràfic que explica les vivències de l’Aher, un noi sud-sudanès, que ha de fugir del país als anys vuitanta per culpa de la guerra civil.

Les vivències comencen l’any 1987, en un camp de refugiats d’Etiòpia al qual l’Aher i el seu oncle han fugit. Amb només 3 anys, ha perdut el rastre dels pares i aviat perdrà el rastre del seu oncle i s’haurà d’espavilar per, simplement, sobreviure. El periple acaba l’any 2002, quan té 19 anys, a Sud-Àfrica. En aquests 16 anys, l’Aher ha recorregut mig continent i s’ha vist abocat a superar dificultats que semblen impossibles, però ell és fort (o se n’ha hagut de fer), intel·ligent i generós i, malgrat tot, sembla que té una estrella que el protegeix i que l’ajuda a aconseguir el seu somni: poder estudiar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Amb una gran simplicitat explica fets terribles. Només amb l’inici ja se’t glaça la sang:

“Vaig arribar a un camp de refugiats d’Etiòpia a coll del meu oncle Atem, que havia anat obrint camí entre la malesa mentre fugíem. Des seguida vaig saber que en deien Panyido, d’aquell camp. Era el 1987 i jo tenia tres o quatre anys. […] S’imaginaven que els familiars que havien marxat abans que ells els rebrien al més pur estil sudanès, oferint-los alguna cosa per menjar, o que hi trobarien desconeguts que voldrien compartir amb ells el menjar que tenien, però a Panyido no hi havia res més que cares afamades i gent que plorava demanant ajuda. No hi havia ni menjar ni personal humanitari. N’hi havia que queien a terra desesperats, emblanquinats de pols, i ja no es movien d’allà. Els que encara tenien prou forces tornaven enrere cap a aquella riuada de gent que no s’acabava mai i que continuava sortint d’entre la malesa i els ajudaven a passar el riu”.

Malgrat que hi ha massa errades ortogràfiques, trobo que és un encert que La Campana hagi publicat aquest llibre. En aquests temps tan difícils, ens dóna una mica d’esperança pensar que hi ha gent que és capaç de tirar endavant i arribar a la seva meta encara que els obstacles siguin majúsculs.

A la xarxa en parlen també:

Llegir en cas d’incendi |  El blog petit |  Vilaweb

Prisioneros en el paraíso

Ja fa un cert temps vaig parlar d’un llibre del finlandès Artoo Paasilinna, Delicioso suicidio en grupo. En aquella novel·la, s’explicava l’aventura col·lectiva d’un grup de finlandesos que es volien suïcidar. A Prisioneros en el paraíso l’aventura també és grupal, però no pas per buscar la mort sinó per sobreviure en una illa, a priori deshabitada, després d’un accident aeri.

I qui són els personatges? Doncs una cinquantena d’escandinaus que volaven en una missió humanitària de l’ONU: membres de l’organització, llenyataires, personal mèdic, pilots, hostesses i un periodista. Precisament aquest periodista és qui ens explica la història.

I què els passa? Doncs poca cosa, o potser només ho sembla. En realitat, amb capítols breus i un to irònic en alguns moments (tot s’ha dir: m’esperava més dosis d’ironia), Paasilinna aborda la figura del nàufrag amb gens de dramatisme, ans al contrari, més aviat com una oportunitat per reflexionar sobre l’estil de vida occidental. Com si no digués res, com si fos aparentment anecdòtic, es planteja temes com ara el capitalisme o el comunisme.

Música: "Quincas", de Beto Villares,des de Free Music Archive.

El llibre passa bé, no es fa gens pesat i és àgil, tot i que trobo que el final es desencadena una mica massa precipitadament. Malgrat això, si sou amants de Robinson Crusoe,  La família Robinson o Lost, ben segur que us agradarà aquesta novel·la escrita l’any 1974. Ah! I hi aprendreu les grans oportunitats de reciclatge que tenen les armilles salvavides d’un avió, cosa no gens menyspreable si mai us veieu en una situació similar.

Eki-librium

En una època on la majoria ens veiem abocats a fer equilibris, saber-ne fer amb els llibres trobo que és un gran què:

Efecte Eki-Librium from suvata produccions on Vimeo.