La fille qui détestait les livres


La fille qui détestait les livres par Jo Meuris, Office national du film du Canada

El petit llibre de les grans preguntes

el-petit-llibre-de-les-grans-preguntes3

Avui us parlaré d’un llibre una mica diferent, perquè no és una novel·la, com ho són la majoria de les obres que ressenyo. Es tracta d’El petit llibre de les grans preguntes, de Gregory Stock, un biofísic estatunidenc. Es tracta d’un llibre que planteja al lector 217 preguntes i deixa un espai perquè cadascú hi anoti les seves respostes. No  són preguntes de cultura general o que pretenen posar a prova els coneixements dels lectors, sinó que en general l’obliguen a reflexionar, a plantejar-se qüestions morals o ètiques o a endinsar-se en els seus records o pensaments profunds. Perquè us en feu una idea, us reprodueixo quatre de les preguntes que fa:

  • Pregunta 80: T’estimes més morir plàcidament entre amics als cinquanta anys, o patint i sol als vuitanta? Suposa que la major part dels darrers trenta anys la passes bé.
  • Pregunta 79: Per  20.000 euros, passaries tres mesos sense rentar-te, raspallar-te les dents ni utilitzar desodorant? Suposa que no en poguessis explicar la raó a ningú,  que això no tingués cap efecte a llarg termini en la teva feina.
  • Pregunta 88: El teu millor amic, el teu pare i tu aneu de vacances junts a una selva remota. Els teus dos companys topen amb un niu d’escurçons verinosos, que els mosseguen unes quantes vegades. Saps que cap dels dos no sobreviurà sense una injecció immediata d’antídot, però només teniu una sola dosi i és a la teva butxaca. Què faries?
  • Pregunta 217: Si et garantissin respostes sinceres a tres preguntes qualssevol, a qui les faries i què preguntaries?

A més, al final del llibre, hi ha un apèndix amb unes quantes preguntes més; corresponen a qüestions que poden ampliar l’interrogant marcat amb un asterisc en la primera part.

L’autor també en té una versió orientada als més petits: The kid’s book of questions, que crec que no ha estat traduïda aquí. En podeu consultar algun fragment en aquest enllaç:  The Kids’ Book of Questions

Com veieu, no és una obra per llegir d’una tirada sinó que es pot obrir a l’atzar i reflexionar sobre la pregunta. Pot ser un bon entreteniment per a una sobretaula, sempre que es tingui en compte la sensibilitat dels participants i se sigui tolerant amb les respostes.

He mirat aquesta terra

L’Any Espriu va començar oficialment el dia 23 de gener. En aquella data es va fer l’acte inaugural al Palau de la Música per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. Com no podia ser d’una altra manera, la Sílvia Pérez Cruz hi va intervenir interpretant un poema musicat, “He mirat aquesta terra”, que també ha cantat en Raimon. Jo, què voleu que us digui, em quedo amb la versió de la Sílvia  Pérez Cruz i el Toti Soler.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

La cua del 2012 i el nas del 2013

Clica al 2013 per veure el meu resum de l’any

equil

photo credit: Simona83 via photopin cc

Un petit tresor

Cançó del bes sense port

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Poema de Maria Mercè Marçal

No em podreu negar que aquest poema és una meravella, però es  converteix en una petita joia en la versió que en va fer Miguel Poveda, al disc Desglaç (Discmedi, 2005), on musica diversos poetes catalans, des de Verdaguer fins a Casasses.

 

Escolteu la cançó i ja em direu què us sembla. De tota manera, no us deixeu perdre tampoc la resta del disc. Ai, que bé que acabo el dia!

La dona que es va perdre

Acabo la lectura de La dona que es va perdre i penso que no sé gaire què he llegit. No sé si ho he entès i penso que potser sí que he acabat essent una dona que es va perdre en la lectura de la novel·la. Per això, rebobino i rellegeixo la contraportada del llibre: “Una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta”. I potser sí que és tot això, però a mi m’ha semblat una barreja de la fantasia de Murakami (si ell parla de gats, la Marina Espasa fa parlar talps), amb una certa inspiració kafkiana (homes que es converteixen en talps i talps que es converteixen en homes), una bona dosi d’Alícia al País de les Meravelles (traspassar a una realitat paral·lela), un punt de sarcasme de Calders i, per què no, un pensament de la pel·lícula d’animació G-Force (on un talp malèfic planeja destruir la vida dels éssers humans perquè sempre s’ha sentit perseguit i menystingut per la humanitat).

Què, com us heu quedat? Certament, a mi m’ha sorprès aquesta barreja. El cas és que amb tots aquests ingredients Marina Espasa explica la història de l’Alícia, una arquitecta que s’enamora d’un topògraf d’ulleres de pasta que resulta no ser del tot humà. Aquest amor sobtat la porta a submergir-se en els túnels dels talps i a reincorporar-se a la “vida normal” (per cert, què vol dir la vida normal?)  sense saber si ho ha somniat o si ho ha viscut en realitat.

Em fa gràcia que, un dels trets identificatius dels talps invasors que es camuflen entre els humans siguin les ulleres de pasta. De fet, no sé si em fa més gràcia que un animal pràcticament cec com ell porti ulleres o que d’aquí es pugui interpretar que els d’ulleres de pasta són com una plaga (i que consti que jo en duc, d’ulleres de pasta!).

D’altra banda, coincideixo amb Viu i llegeix en el fet que la protagonista, a banda de tenir punts en comú amb l’Alícia de Carroll, també té un regust d’Èlia de Primavera, estiu, etcètera; sobretot, cap al final del llibre.

En general, és un llibre que ha rebut bones crítiques, però no puc dir que m’hagi entusiasmat. Reconec que no m’esperava tant de surrealisme i que he hagut de fer un esforç per acabar-lo. Ara bé, he après moltes coses sobre els talps, ja que he buscat diverses informacions i imatges per poder-me’ls imaginar millor. Conclusió: són inquietants.

També en parlen:

Núvol  |  Nosaltres llegim  |  El fil d’Ariadna  |  Llibres, i punt!  |  Males herbes

Historia del Rey Transparente

En la darrera entrada, ja vaig dir que estava llegint Historia del Rey Transparente (2005)de la qual us vaig oferir un fragment que em semblava de superactualitat. En aquest apunt em dedicaré a comentar breument la novel·la.

Com molt bé diu l’autora, Rosa Montero, Historia del Rey Transparente és una narració d’aventures amb alguns tocs fantàstics ambientada en l’època medieval. Reconec que abans de comprar el llibre no n’havia sentit cap comentari ni n’havia llegit cap ressenya; en realitat, va ser culpa d’un instint molt bàsic de compra: me’l vaig quedar perquè em va agradar la coberta (quin gran criteri, eh?). El cert és que l’edició de Punto de Lectura en el format que en diuen BigBooks, Grandes libros en formato pequeño em va entusiasmar. Em va encantar tant el fet que és de tapa dura com que a la portada hi ha la reproducció d’un fragment de La torre de Babel (1563) de Pieter Brueghel, un dels més quadres predilectes.

Tot aquest embolcall conté la història de supervivència de la Leola, una camperola que ha de fer-se passar per cavaller  per sobreviure en un món violent i hostil, sobretot si s’és dona i serva. Els càtars i els croats, l’amor i la traïció, la fetilleria i el secret del Rey Transparent són alguns dels ingredients que es barregen en aquesta història on les dones tenen el protagonisme.

Crec que és una bona lectura per a l’estiu, sobretot per a aquells que vau gaudir amb Els pilars de la terra o La catedral del mar. Perquè aneu fent boca, aquí en teniu el principi i una entrevista amb l’autora:

Altres enllaços:

Blogtecarios | Regina Irae | Nada es para siempre

Font de la imatge: Caro Wallis via photopin cc