La fille qui détestait les livres

La fille qui détestait les livres par Jo Meuris, Office national du film du Canada

Bon any nou!

El gorg ample

La celebració de l’Any Espriu s’acaba. Arreu del país s’han fet tota mena d’actes per homenatjar l’escriptor empordanès. Jo no volia ser menys, i he preparat aquest modest tribut a Salvador Espriu en commemoració del centenari del seu naixement. Espero que us agradi.

Fetén Fetén

A l’estiu, quan fa calor i no pots dormir, de vegades engegues la tele esperant que vingui la son. Normalment, no fan res de bo i et dediques a fer zàping compulsivament, que és el que realment és hipnòtic. Però en una nit d’aquestes, em vaig quedar atrapada pel concert dels Fetén Fetén, un duet format per Jorge Arribas i Diego Galaz que desconeixia del tot. Les seves melodies, majoritàriament de collita pròpia, tenen aquella amabilitat que ens transporta a la vida senzilla, quan un violí i un acordió eren la millor orquestra del món, i una sonoritat afrancesada que, encara que no s’hagi posat mai un peu a París, te’n fa tenir nostàlgia. Jo m’he fet fan d'”Un vals para Amelia”, una de les peces que sentireu si mireu el vídeo.

Eki-librium

En una època on la majoria ens veiem abocats a fer equilibris, saber-ne fer amb els llibres trobo que és un gran què:

Efecte Eki-Librium from suvata produccions on Vimeo.

He mirat aquesta terra

L’Any Espriu va començar oficialment el dia 23 de gener. En aquella data es va fer l’acte inaugural al Palau de la Música per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. Com no podia ser d’una altra manera, la Sílvia Pérez Cruz hi va intervenir interpretant un poema musicat, “He mirat aquesta terra”, que també ha cantat en Raimon. Jo, què voleu que us digui, em quedo amb la versió de la Sílvia  Pérez Cruz i el Toti Soler.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

The joy of books

Al bloc Espai de lectura, he trobat aquest vídeo sobre què fan els llibres d’una llibreria quan tanca portes cada dia. És una stop-motion realitzada per Sean Ohlenkamp i Lisa Blonder a la llibreria Type de Toronto. Espero que us agradi.

Homenatge a Catalunya

A mi sempre m’ha agradat la història. En realitat, jo volia ser arqueòloga, per excavar i descobrir fets del passat. Com que per circumstàncies que ara no vénen al cas em vaig dedicar a un altre àmbit, no és d’estranyar que sempre que puc dirigeixi la mirada cap a un edifici antic, escolti cançons d’una altra època o m’entretingui amb revistes d’història. Però a mi m’agrada la història en minúscules, la que expliquen els protagonistes en primera persona, la que parla de la vida quotidiana, la de la gent corrent i els seus petits fets que, encara que semblin insignificants, dibuixen una imatge viva i real del passat. Crec que a Homenatge a Catalunya George Orwell aconsegueix precisament això: que el lector s’imagini com van ser els dies de la Guerra Civil, almenys per als milicians del Partit Obrer Unificació Marxista (POUM), on ell militava.

George Orwell (1903-1950), pseudònim d’Eric Arthur Blair, va ser un escriptor britànic que, tot i tenir una condició social més aviat privilegiada, va voler viure algunes experiències en què la classe obrera era protagonista; així doncs, va conviure amb els miners del nord d’Anglaterra o va lluitar al front d’Aragó durant la Guerra Civil espanyola.

Tot i que sóc una persona tremendament pacífica (un sol crit ja em molesta), he llegit aquesta obra sobre la guerra, amb descripció de batalles, lluites i tirotejos, amb força interès. Segurament la seva visió dels fets d’aquells dies no és imparcial -en això no hi entro, no tinc prou dades per valorar-ho i, a més, qui participa en una guerra sempre pren partit- però em sembla un testimoni molt vàlid de les condicions de vida al front, especialment al bàndol republicà, i de la diversitat i ebullició d’idees llibertàries de la Barcelona dels anys trenta. Mentre el llegia no podia estar-me d’imaginar els meus avis en aquells època i em tornaven molts dels seus records.
El llibre, a més, també és un bon document històric sobre els fets del maig del 37, a Barcelona, quan es va produir una lluita entre diversos partits del bàndol republicà (socialistes, anarquistes, republicans, i comunistes). Precisament aquest 2012 farà 75 anys d’aquests enfrontaments. Amb el documental La Rambla: secrets d’un escenari (minut 08:20-10:30) podreu posar algunes imatges als fets del 37 i comprovareu que els edificis que Orwell menciona en la seva narració encara són ben drets (el Poliorama, el cafè Moka, l’edifici de la Telefònica…).

Aquests disturbis i la persecució als membres del POUM, van marcar la seva visió de la situació. Si bé en la primera part del llibre Orwell explica amb il·lusió l’arribada a Barcelona i la confraternització dels diversos grups en les files republicanes del front d’Aragó, en la segona es fa palès el desencís i arriba a afirmar: “Aquesta guerra és una entabanada com qualsevol altra”. Malauradament, veig que no hem avançat gaire, ja que avui també vivim una entabanada rere l’altra o, com diu aquell, “Tot és una enganyifa dels de dalt”.
Ara ja només em queda veure’n la versió cinematogràfica que va fer-ne Ken Loach l’any 1995. Inspirant-se en Homenatge a Catalunya va dirigir Terra i llibertat (Land and freedom, en el títol original). I per si algú es vol llegir l’obra, aquí teniu dos enllaços:

Homage to Catalonia  |  Homenaje a Cataluña

Smile

 

Una delicatessen

Intèrprets:
Silvia Pérez, veu; Joan Díaz, piano; Giulia Valle, contrabaix; Ramón Ángel Rey, bateria.