Té cent anys i viu en un geriatric suec. És expert en explosius. Li agrada beure aiguardent i s’entén força bé amb una elefanta. Tot i que no és piròman, incendia una ciutat. Mata i roba però no se’l pot considerar ben bé ni un assassí ni un lladre. I, com que és simpàtic i bona persona, li costa poc fer amics: ajuda Stalin tot i no ser comunista; salva Franco, sense ser feixista. S’emborratxa amb Truman i rep diners de Mao. És, simplement, Allan Karlsson, el protagonista de L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, la novel·la escrita per Jonas Jonasson.
No sé si a vosaltres també us passa, però a mi, quan em parlen d’ancians de cent anys, em ve al cap la imatge d’un vellet venerable, savi i força vulnerable que m’entendreix i mereix la meva admiració i el meu respecte per tot el que ha viscut. Però després d’haver conegut l’Allan, aquest esquema se’m trenca una mica: de vulnerable, res de res. Però t’entendreix, perquè és un murri que no pren mai partit (ja ho diu que la política no li interessa), sinó que l’únic que fa és intentar sortir tan ben parat com sigui possible de de totes les situacions estrafolàries i històricament crucials que ha viscut en la seva llarga vida.
El llibre combina les peripècies del senyor Karlsson des dels 0 als 100 anys de vida, amb les noves situacions que s’esdevenen des que es fuga de la residència geriàtrica el dia del seu aniversari centenari. Tant en un trajecte com en l’altre, els amics i coneguts es van multiplicant i, el que acostuma a començar com un fet innocent es complica a poc a poc i de manera estúpida com en les pel·lícules dels germans Marx o en la desastrosa existència d’en Frank Spencer a N’hi ha que neixen estrellats (Some Mothers Do ‘Ave ‘Em).
És una novel·la divertida i entretinguda, que et fa somriure i et permet recórrer el segle XX amb un personatge irrepetible. Coneixeu aquella frase que diu “Si no hagués existit se l’haurien hagut d’inventar”? Doncs aquí crec que és realment a la inversa: “Si no se s’haguessin inventat l’Allan Karlsson, hauria hagut d’existir”, i potser el món ara seria molt diferent.
També n’han parlat:
El vici de llegir | Biblaria | Entrevista a Tv3 amb l’autor | Ara.cat
lanovamirandolina.wordpress.com 
Hola, Mirandolina!
Intento fitxar-te al meu bloc perquè no se’m passin les teves entrades i no ho aconsegueixo… no sé pas què passa.
He sentit a parlar del llibre que ressenyes aquí, sembla una manera divertida de recórrer tot un segle a través d’un personatge que aporta una altra visió als fets.
Mirarem de trobar-lo, perquè ara ja fa dos llibres que llegeixo en alemany i és mooooolt cansat.
Una abraçada!
Dona invisible, jo tampoc no sé què passa amb el fet que no puguis incloure aquest bloc a la teva llista de blocs. L’adreça ha canviat una mica, eh? Ara és lanovamirandolina.wordpress.com! De tota manera, sempre t’hi pots subscriure per RSS o per correu electrònic. Prova-ho, i si tens més problemes, en parlem.
Pel que fa al llibre, te’l recomano. És força divertit i si dius que estàs una mica cansada de llegir en alemany segur que aquesta novel·la serà una tria refrescant. En català l’ha publicat La Campana; en castellà, l’editorial Salamandra.