Situeu-vos als anys vint, a les zones rurals dels EUA, amb moltes granges disseminades per la planúria nord-americana. Imagineu un caminet que hi serpenteja i intuïu-hi, al fons, una polseguera no gaire densa. Si espereu una mica, descobrireu que se us acosta el Parnaso, la senyora McHill i el professor Mifflin. Deixeu que se us acostin i, si no s’aturen quan us passen pel costat, feu-los el senyal i digueu-los que esteu perduts i que busqueu una nova vida. Estic segura que no dubtaran gens a desplegar la paradeta que amaga el Parnaso i us sabran vendre el llibre que necessiteu i que no sabíeu que us feia tanta falta.
I és que allà on arriben l’apassionat professor Mifflin i el Parnaso està garantit que hi causen un petit terrabastall i que ja res no torna a ser el mateix. I, si no, deixeu que us ho expliqui la Hellen McHill, una grangera de més de 40 anys cansada de fer pa i de fer quasi de mainadera per al seu germà Andrew, cada vegada més escriptor i cada vegada menys granger.
Ho entendreu de seguida amb aquest fragment:
La història, publicada ara per l’editorial Periférica, la va escriure Christopher Morley l’any 1917 i va ser la seva primera novel·la. Sincerament, potser me n’esperava més, perquè n’havia llegit comentaris molt positius, però això acostuma a passar quan tens les expectatives molt altes. Tot i això, la història és entretinguda; simple però distreta, i carregada d’una passió desbordant per la lectura. De fet, posar Parnaso (Parnassus, en anglès; Parnàs, en català) a la parada de llibres ja és tota una declaració d’intencions. En resum, un llibre que és tota una campanya en favor de la lectura, una campanya que es podria afegir a la llista de les que ha recollit el bloc Tot és una mentida.
Per acabar, us deixo amb el vídeo del que podria ser el professor Mifflin d’avui:
També n’han parlat:
Llibres llegits i per llegir | Nulle dies sine linea | Lectures de l’Espolsada
lanovamirandolina.wordpress.com 
Em fa l’efecte que hi trobes una història previsible i entretinguda que es deixa llegir força bé. Els llibres que parlen de llibres m’agraden.
La foto de la portada és bona. El vídeo, excel•lent , sort de gent com aquest professor que no només porta llibres sinó que dóna als llibres el valors que es mereixen.
Doncs sí, una història previsible, però que ara a l’estiu, amb la calor que fa, va bé perquè no es reescalfin gaire els neurones. 😉
Gràcies per la visita!
O sigui que es tracta d’un “metallibre”? és a dir, d’un llibre que parla del fet de llegir? M’agrada. Ja coneixia el vídeo que has posat del “Biblioase” i em sembla una història d’allò més inspiradora: fomentar la lectura i a la vegada la imaginació i el pensament per als nens… és una tasca d’allò més lloable.
També m’ha agradat com llegeixes el fragment que ens cites. M’han entrat ganes de posar-me a llegir (i així ho he fet :-)). Penso que series una gran rapsoda, de debò.
Apa, una abraçada!
Sí, podríem dir-ne un metallibre, tot i que també hi passen algunes altres coses que t’agradaran. Sobre això de la meva qualitat com a rapsode… ehem… no en tinc gaire idea, però m’alegra que t’agradi. Una no sap mai a què s’haurà d’acabar dedicant! 🙂 Ara que tinc un llibre de poemes entre mans, potser m’animi també a enregistrar-ne algun.
No sé si ho entenc bé. Tens un llibre de poemes TEUS entre mans? És a dir, n’estàs escrivint un? Quina il·lusió!
Bona ressenya. Això de sentir-te la veu llegint un fragment del llibre està molt bé. A mi aquest llibre em va agradar força. Gràcies per l’enllaç als vídeos.
Gràcies, Jordi. Això de llegir en veu alta fa una mica de vergonya, la veritat, tot i que trobo que no hi fa nosa. De vegades, però, el que costa és triar el fragment.
Dona invisible, el llibre de poemes no és meu! Bé, sí que ho és perquè el vaig comprar, és clar, però no l’he escrit pas jo! Què més voldria!