Primavera, estiu, etcètera

Ignoro si Primavera, estiu, etcètera és un llibre extraordinari, però jo me l’he llegit en menys d’una setmana, fent llargues estones lectores fins a la matinada, i això feia anys que no em passava. No sé si és perquè en part m’hi reconec, o si tal vegada m’ha enganxat el motor de l’acció de la novel·la. O potser és un cinquanta per cent de cada. 

El cas és que la Marta Rojals (1975), una arquitecta i escriptora de la Ribera d’Ebre, ha escrit la seva primera novel·la amb traça, autenticitat i amb la capacitat de parlar d’allò que no deixem veure. El llibre explica com l’Èlia, una noia de poble que va anar a estudiar arquitectura a Barcelona, torna al poble per Tots Sants amb la vida de parella esqueixada i la vida laboral a punt d’ensorrar-se. Hi torna per arreglar el nínxol de sa mare, morta quan ella era una nena, però també em fa l’efecte que hi va per trobar un punt, un lloc, des d’on poder-se tornar a construir com a persona. I quan cal fer aquest exercici, recórrer al món d’infantesa on vas ser feliç acostuma a ser una bona estratègia.

L’escapada de la tardor la posa en connexió amb velles amistats i s’adona que els anys fan canviar tothom, ella inclosa. Per Nadal, va al poble a passar les festes i sembla que cada dia trobi una excusa rere l’altra per no tornar a la ciutat. I és que en el fons, i malgrat les coses negatives que pot comportar viure en un poble, se n’enyora:

“Ei, que per ser emigrant no cal anar a viure a l’altra punta del planeta, es pot ser emigrant de moltes coses, de realitats, de sentiments, de la llengua, també. Perquè cadascú té la pàtria que té, i se’n pot sentir allunyat encara que et trobis a deu quilòmetres i la pots enyorar encara que siguis a tres hores de tren.”

I jo trobo que és una veritat de les grans!

El llibre també és molt interessant per l’autenticitat dels diàlegs, que sonen directes i espontanis; en gran part, el mèrit és d’haver reproduït el parlar ebrenc (gràcies, Marta, per fer-te’n ressò i obrir les ments lectores a un català ric, més enllà del que ens transmeten la majoria dels mitjans de comunicació). Com molt bé fa dir a en Bernat:

“Barcelona és un monstre devorador de patrimonis lingüístics”.

I no us deixeu perdre el final! És el capítol titulat Etcètera, de poques paraules però amb molt contingut que he hagut de rellegir per poder copsar-ho tot. 

Si ets de poble i rondes la trentena, estic segura que t’hi reconeixeràs, sentiràs com parlen els teus veïns i t’emocionaràs. Si no ets de poble ni rondes la trentena, també pot ser el teu llibre perquè, al cap i a la fi, parla d’oportunitats perdudes, d’oportunitats de futur, del que no es verbalitza perquè així sembla que no existeix (per cert, potser ens passa això amb les terres de l’Ebre, que de no parlar-ne ens n’hem oblidat?), de l’amor, de l’amistat, del pas del temps… de la vida. Us la perdreu?

Si el meu comentari no us ha acabat de convèncer per córrer a buscar-ne un exemplar, o si dubteu de si és la novel·la ideal per regalar a algú, podeu fer-ne un tast aquí.

Altres enllaços relacionats:

Entrevista a l’autora a Vilaweb | Opinió a Núvol | Love will tear us apart (cançó de Joy Division)